Filosofia i pensaments errants

Brilla la veritat?

2011-12-09T13:46:00.001+01:00

En ambients progressistes d’Església es porta molt el criticisme (gràcies a Déu), la comunitat de gresca i les metàfores (la llum del món, la sal de la vida etc). Tot va com una seda perquè som experts en convivència i, en general, en no envair l’espai de l’altre. Ara bé, quan es necessita saber alguna cosa una mica més substancial, hem de cridar al jesuïta de torn. Dic jesuïta perquè és el meu cas. Aquesta situació em comença a incomodar una mica. No per part del membre de l’staff eclesiàstic, sinó per part de la comunitat de laics, ben acomodada en el seu rol de germans petits, almenys pel que fa a la feina intel·lectual. Aquesta situació perpetua la casposa distinció de dignitats entre cristians. Fa unes setmanes, a l’article sobre les JMJ, comentava la importància d’interessar-se per la pròpia tradició i per la teologia cristiana. Partint de la base que això no és un imperatiu bíblic, sinó circumstancial. L’Evangeli no vol generar intel·lectuals, sinó homes i dones pels altres. Ara bé, el desenvolupament històric de l’Església i la situació actual del Cristianisme fan necessari un cert coneixement. Per parlar de cara a la societat laica sense semblar una tragicomèdia medieval i, sobretot, per parlar de cara a altres sectors de l’Església amb llenguatge actual i potent.

Em preocupa la degradació de la intel·lectualitat, el fet que molt pocs semblen trobar plaer en el coneixement. Suposo que perquè és una feina lenta i monòtona, i perquè qui vol tenir-ho tot al cap existint el Google. I qui vol fer lectures de teologia, si ja ho diuen que el més tontet dels jesuïtes es veu que fa rellotges. Però el problema, al meu entendre, es troba en un pressupòsit ben arrelat: que la veritat brilla per si mateixa. En altres paraules: que tenint la raó es tindrà la victòria. Això és fals. I no podem anar per la vida amb aquesta ingenuïtat, perquè mentre no arriba l’escaton, més val anar fent feina. A veure si al final no tindrem la veritat i a més quedarem com uns ineptes.

Hom ha de creure en la seva opció, la qüestió és que si només ens preocupem de la llum i la sal del món, tenim moltes possibilitats de fer el ridícul en algun moment. Els laics hauríem de deixar de fer nostres les argumentacions emocionals, i emprendre també les racionals, que massa sovint deleguem amb l’admiració dels germans petits cap als grans. Si no coneixem una mica a fons allò que ens identifica, gairebé res no ens diferencia d’aquells que percebem com els pobrets amargats de l’altre extrem, als que sovint critiquem per repetir allò que han escoltat sense saber argumentar-ho lúcidament. Em pertorba allò que defensen, però encara més el fet que ho repeteixin sense pensar. És el fenomen antiil·lustrat de la repetició d’ideologies allò que més incomoda. I nosaltres què? Amb el Concili Vaticà II vivim de renda. Convençuts de que la veritat està aquí, i no allà, continuem repetint. I què si el que repetim resulta que és la veritat? La filosofia m’ha ensenyat que hom pot adquirir coneixement vertader per accident, però allò que fa que sigui coneixement és estar-ne justificat.*

No tothom ha de ser un intel·lectual. Però potser cal canviar certes actituds pròpies dels laics. Perquè em fa una mica de por que ens colin un i altre cop la clàssica fal·làcia –típicament eclesiàstica- que fa de la marginació o la necessitat, una virtut. I ens diran que la missió dels laics és un altra, igualment elevada i meravellosa! Recordo aquell fragment de la Ordinatio Sacerdotalis de Joan Pau II, en que ens diu que tan excelsa era Maria que el fet que no rebés la missió pròpia dels Apòstols ni el sacerdoci ministerial, mostra clarament que la no admissió de les dones a l’ordenació sacerdotal no pot significar una menor dignitat ni una discriminació cap a elles [...] la Santa Mare Església fa vots perquè les dones cristianes prenguin plena consciència de la grandesa de la seva missió (O.S.3). Repeteixo, tenir la raó no implica tenir la victòria.

*Deixo de banda Gettier. No és el moment.

L'acudit del pare Marquès

2011-11-11T15:39:00.000+01:00

De tant en tant em ve al cap un acudit que ens va explicar un dia el P. Andreu Marquès a la classe de filosofia del llenguatge. En aquell moment em va sobtar que aquesta assignatura la donés un sacerdot. Te'ls imagines fent la medieval o l'antropologia amb un manual d'Eunsa, però no amb el Language, truth and logic d'Ayer. El pare Marquès és un savi simpàtic. A classe em resultava enormement lúcid. Davant un auditori més aviat poc disposat a qualsevol heterodòxia, ell, gairebé octogenari, explicava amb un somriure els dubtes de fe que li havia generat la lectura de Bultmann. I reprenia la lliçó, de vegades amb aquell punt de condescendència que les dones hem de suportar dels homes d'església. Per l'edat, a ell li perdono. Aquí ve l'acudit. I qui tingui orelles, que escolti. Va més a fons del que sembla...

Sabríeu dir-me quina és la diferència entre un filòsof i un teòleg?

Un filòsof és un individu que, en un túnel negre, totalment fosc i sense sortida, busca un gat negre i mut que no hi és. Un teòleg és un individu que, en un túnel negre, totalment fosc i sense sortida, busca un gat negre i mut que no hi és. Ara bé, el teòleg el troba.

Problemes

2011-11-08T21:17:00.001+01:00

Crec que només cal anar una mica a fons per descobrir que allò que planteja un problema seriós per la fe és la reducció última a dues opcions: Déu o el no-res. És clar que qualsevol contingència eclesial o qualsevol minúcia teològica no representen el problema. Que més voldria jo que tenir com a únic maldecap decidir si Crist és una persona amb dues naturaleses, si Maria és verge o dona jove, o si l'Església aguanta amb pinces un tros de l'imperi romà. Si allà a la vida eterna descobreixes que en comptes de tres persones, n'hi ha vuit, doncs alegra't, que más vale el infierno que la nada, que deia don Miguel de Unamuno. El que vull dir és que tot plegat és lletra petita que se supedita als problemes metafísics. I quina sort tenen aquells que, havent-los superat amb escreix, dediquen l'existència a barallar-se pels apèndixs.

En primer lloc, trobo amb contundència l'aporia del mal. Em refereixo a analitzar metafísicament el cristianisme per descobrir que el mal és la seva condició de possibilitat. Que sense febles no hi ha cristià, sense opressors no hi ha Evangeli. És aleshores el mal present de manera constitutiva en el món, com a part intrínseca de la seva estructura ontològica? Segons aquesta conclusió, Déu l'hauria dipositat i el cristià hauria de donar gràcies a la barbàrie, perquè com més grossa sigui, més pot excercir de cristià. Què seríem en un món des de sempre bo? Simples individus, ni cristians ni no cristians, sense revelació, sense Evangeli. Tampoc l'hauríem necessitat. Així doncs, compte quan afirmem l'universalitat o la necessarietat del cristianisme, perquè sembla que en el fons és fill d'una gran contingència.

En segon lloc, topo amb un obstacle posterior: la conceptualització. No sé si per algunes persones, el fet de dependre d'uns conceptes tradicionalment establerts, pot esdevenir un problema a l'hora de creure (i pregar). El dalt, el baix, la relació vertical, el Pare, el transcendent personal. Tot plegat se'm presenta com un eteri edifici burocràtic i alhora afectiu, tan ben definit que no deixa marge per sentir res fora d'aquestes categories. Les categories -ja ens ho ensenyava Kant- són una mena de sistema de coordenades, condició de possibilitat de qualsevol fenomen.

Molt em temo que el cristianisme peca de categorització. I la més greu de totes em sembla que és la de Déu com a cosa. Una cosa amb la mateixa entitat que les coses que coneixem, una cosa que es pot posar al costat d'altres coses: un arbre, un Déu, un planeta. El cristianisme no és intel·ligible si perpetua discursos que directament o indirectament propicien l'arrelament mental d'aquest concepte. Això va més lluny de la imago Dei, doncs no es tracta de decidir si Déu castiga o estima. Per això dic intel·ligible, i no coherent o amb sentit. Prenc l'exemple de la cosificació (el fer-se cosa) de Déu perquè em sembla escandalós i interessant pel que té de subtil. Però n'hi ha d'altres, com el tossut pseudopoliteísme en que es converteix el cristianisme quan perd el sentit de la figura del sant com a referent vital i el bateja com a intercessor. També em dol que xoqui amb aquesta intel·ligibilitat el Déu Pare, que el mateix Jesús ens presenta amb naturalitat. No puc concebre Déu Pare, com tampoc puc concebre Déu Mare. Bé, de fet si que el puc concebre, i aquest és el problema. Que sospitós es torna tot quan és tan definit i ben adequat a l'enteniment humà.

Això em porta al tercer problema, la ingenuïtat de la que ja ens despertava l'escèptic Gòrgias al segle V aC: Res no és, si fos no ho podríem comprendre, i si ho comprenguessim no ho podríem comunicar. La segona afirmació es refereix al que serà un dels grans problemes de la Modernitat: la inexistència d'una adequació entre enteniment i cosa. Les coses en sí mateixes no estan fetes perquè l'home les percebi. L'home les percep d'una determinada manera, que és la manera humana. És aquesta la manera definitiva? Aquesta és una pregunta retòrica. Des de Hume, que despertava Kant del somni dogmàtic, que la qüestió és clara (a no ser que hom sigui un realista ingenu alimentat d'antropocentrisme). És per la refutació del realisme ingenu que em resulta inquietant una relació tan ben definida amb Déu.

Això es complementa amb la tercera afirmació de Gòrgias, que es refereix a la limitació del llenguatge per expressar la realitat. El concepte mata una part d'allò que representa, perquè en comparació la realitat és desbordant. Això s'aplica al coneixement experiencial de la realitat. Si passem a parlar de Déu, les afirmacións són infintament més agosarades. En fi, almenys trobo un cert consol en descobrir que un dels grans, J.M.Diez Alegría, comença el seu controvertit Yo creo en la esperanza escrivint: “Cuando mi fe entró en crisis, estaba yo estudiando filosofía. La crisis se produjo precisamente al hilo de mi reflexión filosófica. Los problemas conexos con el criticismo kantiano [...] estuvieron a la base de mi crisis de entonces”. No sé si haurem pres el fruit de l'arbre del coneixement per acabar descobrint tràgicament que no podem saber res.

I el problema final, i més englobador, rau en la incapacitat de distingir un món en el que Déu existeix i un món en el que no. Fet que, en certa manera, fa que la vida humana pregui un to d'heroïcitat absoluta. Intueixo que l'home revoltat de Camus havia pres consciència d'aquest drama metafísic i humà. També ho copsà com ningú don Miguel de Unamuno, que ens exhortava: y si es la nada lo que nos está reservado, hagamos que esto sea una injusticia!

Prodigis

2011-10-18T11:29:00.003+02:00

De vegades penso que les persones es divideixen principalment en dos grups: les que entenen la paràbola del fill pròdig i les que no. M'entristeix que hi hagi qui renega de l'actitud del pare. I se m'ocorre que el fet de no entendre-la potser es deu a dos motius: o bé ressentiment o bé supèrbia. Sobre el primer motiu no cal dir gaire. Nietzsche ja ho va dir tot i més. Quan hom s'esforça en alguna cosa, no per ella mateixa, sino per un motiu aliè, és més o menys lògic que si d'altres l'aconsegueixen més fàcilment això es vegi com una injustícia. Aquesta actitud em sembla estúpida.

Ara bé, quan dic supèrbia intento englobar també una certa ignorància i una certa vanitat. Molt propi del cristià d'aparences (més o menys en perill d'extinció perquè, de fet, l'aparença de ser cristià ja no és percebuda en general com una virtut). I em pregunto si aquests individus que no entenen la lògica del fill pròdig no seran, ells mateixos, uns fills pròdigs. Massa enamorats de la seva pròpia trajectòria vital com per percebre els seus errors i danys col·laterals. Hom tendeix a imaginar el fill pròdig massa contextualitzat, com un home jove ludòpata, bevedor, malgastador i promiscu. Però de fills pròdigs n'hi ha de molts tipus, i a alguns costa més donar-los de nou la benvinguda. No sé si l'orgull de raça catòlic no ha creat més aviat fills pròdigs encoberts en comptes de pares de fills pròdigs.

Des del benestar material és fàcil anar pujant a poc a poc una mena de fals podi moral, en el fons molt vinculat a allò de l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme que escrivia Weber. I sembla una lliçó moral per nens, però de vegades no veig molt clar que els adults haguem entès que el benestar (de qualsevol tipus) no és un premi a la virtut. I així hom dóna per descomptat que el punt de partida és ser el pare, i no el fill. Jo crec que ningú se salva de poder ser un fill pròdig, algú que ha ferit i ha estat acollit de nou. I més val que canviem els clams de justícia aritmètica (a cadascú el que li toca) per la humilitat, no fos cas que algun dia descobríssim amb vergonya el poc que mereixem i el molt que hem rebut.

Letargia

2011-10-05T16:23:00.000+02:00

Es veu que l’emissió del programa El Convidat amb la Teresa Forcades ha causat un cert enrenou i ha contribuït a difondre una imatge serena de l’Església. Evidentment, no puc estar en desacord. El programa va ser correcte, seriós i amable. Diria que en definitiva va trobar un bon equilibri, especialment tenint en compte que els mitjans ens tenen més aviat acostumats a les notícies que mostren el cristianisme de l’espectacle i la vergonya aliena. L’entrevista va ser prou distesa, i va tractar ni més ni menys els temes que esperàvem que tractés. Allò que m’entristeix una mica és precisament aquesta sorpresa generalitzada, que no deixa de mostrar la ignorància supina en la que es troba gran part de la societat en la que vivim. No sé si per falta d’interès, si per ressentiment, si per prejudicis que fa massa mandra analitzar no fos cas que trobéssim alguna cosa interessant que ens despertés de la letargia pròpia dels idiotes morals.

Si la qüestió em revolta no és pas perquè em vulgui alçar de sobte com a defensora de l’Església. Encara no tinc molt clar si cal reformar-la, destruir-la o abandonar-se a l’absurd del Sísif feliç que cito tan sovint. Certament, l’última opció va guanyant terreny quan comences a estar farta de justificar-te davant uns i altres. I de sobte et trobes en allò que perceps com un terme mig de virtut aristotèlica, però no ho vols pensar ni dir perquè difícilment pot ser més pretensiós. La qüestió em revolta perquè em revolta una societat en la que alguns pseudointelectuals es jacten de la seva pròpia ignorància, que no tenen ni la decència de fer veure que no sabien que un fenomen cultural com el religiós és molt més complex del que sembla des de la superfície. Sí, felicitats, heu descobert que hi ha creients que rebutgen actituds de l’Església catòlica. I, atenció, perquè n’hi ha molts que no són tan políticament correctes, i te les diran de molt més grosses. El que dic és que si et sorprèn i t’emociona la Forcades, és que potser mai no has llegit Hans Küng, o no t’ha importat assistir a una conferència d’en Gonzalez Faus.

Però de què em sorprenc, si visc en una ciutat en la que les llibreries més importants tenen un prestatge de teologia i vuit d’autoajuda, i a Plató el trobes al costat de ciències ocultes. En canvi, i perdoneu ara pel meu despotisme il·lustrat que el temps ha de curar, es venen com xurros llibres que, en un intent de fer apologia de l’ateisme, farien riure o vomitar a Feuerbach i Nietzsche.

JMJ (Publicat a El Pregó n.419)

2011-09-29T19:28:00.000+02:00

Un dia d’aquest estiu, uns quants joves procedents de diferents comunitats cristianes vam reunir-nos als estudis de Catalunya Ràdio per parlar del Cristianisme al segle XXI arran de les Jornades Mundials de la Joventut (Madrid. Agost de 2011). Els participants formaven un grup certament homogeni. No bel·ligerant, però sí encaixonat en alguns estereotips. Ja d’entrada vaig detectar que, tot i la natural cortesia, em trobava en un ambient ideològicament hostil. Amb una evident bona voluntat, s’exposaven un darrere l’altre arguments de tipus emocional que, tot i el seu possible contingut de veritat, s’extraviaven per la ingenuïtat de voler repetir allò que s’ha escoltat sense saber argumentar-ho. Això em va fer pensar que, per les circumstàncies que li ha tocat viure, al cristià del segle XXI li és pròpia una tasca: la d’aprofundir en el coneixement de la seva religió. La ciència avança rutilant, la nostra societat es defineix com plenament laica, apareixen noves situacions de caràcter ètic i, en definitiva, allò que fa dècades es donava per descomptat, és de sobte qüestionat per totes bandes.

Apareix, doncs, l’imperatiu de conèixer la pròpia tradició, d’interessar-se mínimament pel desenvolupament de la teologia cristiana, i fins i tot de disposar d’una certa justificació racional de cara a la societat. Tot plegat hauria de conduir a una identitat cristiana construïda no només per absorció cultural i familiar, sinó també com a resultat de la pròpia reflexió. És per això que entristeix descobrir que hi ha sectors de l’Església que, davant una crisi identitària, advoquen de nou per una religió apresa de memòria, disfressada sovint d’utopia juvenil, i petrificada en les seves postures. En front d’aquesta situació, el jove cristià ha d’aprendre tenir un criteri propi ben argumentat i sensible a l’actualitat.

La societat occidental es caracteritza, certament, per una secularització severa. D’entrada no em sembla negatiu. Em preocupa més una situació de la que ja alertaven, fa unes quantes dècades, el sociòleg Max Weber i el filòsof Theodor Adorno, entre d’altres. Em refereixo al desencantament del món. A grans trets, com a conseqüència d’una determinada mentalitat il·lustrada, tot allò no susceptible de prova empírica, tot allò simbòlic, espiritual o artístic pren unes sospitoses connotacions mítiques i un tant patològiques. Un món desencantat perd progressivament la pregunta pel sentit, perquè fa de la seva recerca un absurd i una irracionalitat. I no em refereixo només a la religió. Viure en un món desencantat és empobridor, en part perquè relega l’obertura de l’ésser humà a la transcendència a una mena d’anomalia cerebral que el temps i l’educació han d’extirpar.

Ara bé, viure a l’altre extrem no deixa de ser com a mínim sospitós. I és que la fe no es conjuga amb seguretats fèrries. Hi ha molts joves en situació de recerca que anem fent camí amb l’Evangeli a la butxaca, no convençuts pel neopositivisme ni tampoc per l’ortodòxia catòlica (ni que sigui ben animada amb cants i versos que no sé si trepitgen el llindar d’allò naïf o d’allò grotesc). Busquem respostes i anem donant forma al transcendent, inspirats sovint pel de Natzaret, i per molts dels qui l’han seguit. Alguns hem vist en les jornades de Madrid un rostre massa concret del transcendent (catòlic, apostòlic i romà) que, al cap i a la fi, per la seva estretor, no està a l’alçada de la magnitud de la demanda existencial de l’ésser humà. Penso en el bon samarità. En estimar els enemics. En deixar-ho tot per seguir-te. No és ja prou difícil ser cristià com per, a sobre, afegir-li un ventall de banalitats que alguns prenen per absolutes, i que només fan que evidenciar la ridiculesa de l’ésser humà quan topa amb els seus propis límits? No puc evitar de recordar les paraules de Nietzsche, quan mostrava la seva admiració vers l’Església en tant que li permetia veure un tros de l’Imperi Romà. I em pregunto si no estarem més fascinats per un fet estètic (el catòlic) que per la fe mateixa.

Tal vegada, pensem alguns, la nostra presència a Madrid hagués legitimat un model d’Església que ha de canviar profundament, un model que encara empra un simbolisme i un llenguatge condescendent i paternalista, quan no directament misogin. Una Església oficial que actualitza el seu corpus intel·lectual de forma clarament esbiaixada, prescindint de certs teòlegs quan convé i beneint-ne d’altres com obra espontània de l’Esperit, com si aquest distingís entre tomistes, marxistes, bisbes o monitors d’esplai. La qüestió essencial que ens obliga a repensar una demostració de força a l’estil de les JMJ és, al meu entendre, el tipus de presència vol protagonitzar el cristià d’avui. Hom no pot guiar-se en aquest cas pels nostàlgics de la Cristiandat, que solen demonitzar l’època actual des de la seva mena de talaia a mig camí del Cel. Certament, el cristianisme ha estat més present socialment en altres èpoques, però això no ha estat pas sinònim de més virtut. Ens trobem en un moment idoni per l’exercici de la discreció, vinculada de forma essencial al cristianisme de la catacumba, i no pas al del poder i l’autocomplaença.

Descartes i Russell (només un incís)

2011-03-22T14:18:00.000+01:00

Una de les mancances de l’edifici cartesià és que la certesa del cogito només concerneix la seva existència (el sum), però no proporciona cap certesa sobre el suposat ens que diu ‘jo’ (ego cogito). A què obeeix la suposició tàcita de l’ego en la proposició de Descartes? Obeeix a una creença de sentit comú, la de que la diversitat de les experiències (en aquest cas, les relatades per Descartes referents al cogito) no poden donar-se sense titular (owner). Però la filosofia, diuen alguns, té com una de les seves tasques principals la de problematitzar el sentit comú. Això no vol dir que la seva conclusió sigui sempre negar tot allò que considerem propi del sentit comú, sinó més aviat posar-ho en dubte. La conclusió ja vindrà després. Potser és la mateixa, però tal vegada serà més lícita (almenys si és que creiem que la veritat d’un raonament també depèn del mètode emprat per assolir-lo, i no pas només del resultat, que pot ser donat per una adequació fortuïta).

Descartes, tot i voler partir de zero, construeix a partir de certs pressupòsits que tenen a veure sobretot amb una determinada manera de concebre la substància (allò que subsisteix, que roman immutable). Per Descartes, la substància es triplica: Déu –jo- món, en ordre ontològic. Centrem-nos en el jo. El jo explica perquè tot i els diversos i grans canvis que experimentem en la nostra vida, podem dir que seguim essent una i la mateixa persona. En llenguatge contemporani, això és la identitat. Descartes veu el jo com una realitat substancial màximament evident (la més evident de totes) i a la que es pot accedir directament, sense mediacions. Els empiristes moderns, oposats històricament als racionalistes, negaran la noció de substància. Principalment perquè és quelcom impossible de percebre i perquè, com bé deia Hume, l’experiència primigènia de la realitat és la de la diversitat i el canvi, no pas la de l'existència de principis únics. Hi ha realment quelcom anomenat jo que perdura sense variacions? A mi m'agrada especialment la resposta que Bertrand Russell elabora al respecte a The Problems of Philosophy.

Per Russell, l’expressió penso, per tant, existeixo no compleix el criteri de radicalitat que el mateix Descartes s’havia autoimposat. Diu més del que estrictament es pot derivar del mètode. La qüestió és que en l’expressió es troba latent un subjecte, l’existència i naturalesa del qual no ha estat provada ni especificada: (jo) penso, per tant (jo) existeixo. Això hauria de ser substituït per ‘hi ha pensaments’. Estrictament és l’únic que puc saber. Clar que el mateix terme ‘pensaments’ és d’una naturalesa tal que precisa d’un suport, però també es cert que no necessàriament aquest suport ha de ser un subjecte metafísic permanent a l’estil de la clàssica substància. Seria més adequat quedar-nos amb l’expressió llatina res cogitans (cosa pensant) i estalviar-nos l' (ego) cogito ergo (ego) sum. Som una cosa pensant, i punt. Descartes, imbuït per la tradició (escolàstica), dóna directament al subjecte dels pensaments les característiques de la substància. Però hi ha altres maneres de concebre la continuïtat del subjecte. I fins i tot negar-la i continuar vivint.Russell, hereu de Hume és escèptic, i s’expressa en termes tan inquietants com ‘un color marró és vist’, en comptes de ‘el jo veu un color marró’ o ‘jo veig el color marró’. Si hom vol ser un empirista escèptic radical, cal ser-ho fins les últimes conseqüències. Si Descartes volia dubtar de tot, hauria d’haver dubtat també del subjecte substancial anomenat ‘jo’.

A més, és cert que l’accés a un jo evident és immediat? Descartes afirmava que no hi havia res més evident i directe d’atènyer. Però molts pensem que no és així. L’encontre amb un suposat ‘jo’ mai es produeix, i l’accés a la pròpia identitat pot ser paradoxalment, molt difícil. En paraules de Hume, només topem amb el cèlebre feix de percepcions, però mai amb el jo nu. En paraules molt contemporànies, podríem dir que el jo, al contrari del que creia Descartes, es indisponible. Aquesta reflexió em va obrir ara fa un any la porta a la metafísica de la identitat, i puc dir que és un tema apassionant.

No sé

2011-03-22T13:35:00.002+01:00

No sé si estic més enfadada amb Déu o amb el no-res.

Déu i el cinisme

2011-02-13T13:38:00.000+01:00

No és gaire estrany sentir allò de 'si ha passat és perquè havia de passar'. A mi, com a potencial filòsofa, em criden molt l'atenció aquest tipus de frases convencionals que hom solta amb contundència com un apunt definitiu a les qüestions de la vida. De vegades són mers formalismes lingüístics sense cap importància, que només destaco per pura escrupolositat. Però d'altres em semblen més greus, perquè porten a sota una càrrega important de pressupòsits. És ben sabut que en intentar la quadratura del cercle en temes de fe, el quadrat és el mal i el cercle és l'existència de Déu. Perquè Déu permet el mal, seria la pregunta al mode tradicional, una pregunta que en ella mateixa arrossega Déu n'hi do quin prejudici: el que Déu permet o deixa de permetre les coses. Com si el món no seguís el seu propi curs. Pregunta més encertada en la meva opinió seria, com integrar l'existència de Déu amb l'existència del mal?

L'home ha necessitat resposta a aquesta pregunta. Jo crec que els 'camins inescrutables' de Déu responen a aquest desig. Com que no ho podem respondre, diem que Déu actua de maneres misterioses, però al cap i a la fi, beneficioses d'alguna manera per nosaltres. Així acabem dient que tot passa per una raó, i que els mals moments es justifiquen religiosament en els moments bons que han de venir. Perquè es veu que Déu ho fa tot per una raó. Exemple pràctic. Fa més de deu anys, quan va morir el meu avi, una persona que tot just coneixia, en un intent de consolar-me, em va dir que potser ell havia mort així perquè Déu li havia volgut estalviar una mort dolorosa en el futur. Jo en aquell moment no tenia ni les paraules ni els arguments per respondre allò, però em vaig quedar amb una sensació estranya. Com quan et diuen quelcom que saps que és erroni i no tens ni idea de perquè. Anys després, aquesta resposta ha anat madurant, i els arguments han anat desenvolupant-se al meu cap, gràcies a nous conceptes i reflexions. I no puc evitar sentir-me orgullosa d'haver vençut aquesta fantasma amb pretensions racionals, i haver descobert perquè allò que em va semblar una tonteria majúscula és, en efecte, una tonteria majúscula.

Una primera raó és evident a primer cop d'ull (aquesta no és la que em preocupa més). I és que juguem massa perillosament amb el concepte d'omnipotència de Déu. Déu és omnipotent, però depenent dels esdeveniments, pot unes coses o unes altres segons ens convingui. Si Déu no pot evitar un mal present, tampoc podrà evitar-ne un de futur, o en tot cas, estaria fent continus pactes amb el Diable o la Mort, amb els quals estaria en situació d'igualtat, per proporcionar-nos una pròrroga. Sincerament, em fascina aquest compendi de bajanades que entén el transcendent com un enorme mercadillo d'intercanvi de favors. (Deixant ara de banda la insultant comprensió maniqueísta que hi subjau). Doncs he trobat aquesta idea sota moltes creences habituals, i sota molts comentaris que hom pot sentir a diari, en converses caçades al vol al metro o en tertúlies d'autoajuda improvisades a la taula del costat en un bar. Si Déu és això, jo sóc atea.

Perquè? Doncs perquè la lògica interna d'aquest funcionament només té un nom i és cinisme. Quan un home o una dona actua així se'l qualifica de cínic. Jo no vull un Déu cínic, que em deixa a l'espera d'un bé per compensar o que m'abandona a l'exercici racional d'inventar una excusa per la presència del mal, una excusa que estigui a l'altura de Déu. I en no trobar-ne cap, acabar amb l'evasiva dels camins inescrutables, que, sincerament, no solucionen res ni proporcionen tranquil·litat d'ànim ni, molt menys, felicitat. Per tant, sota l'afirmació 'això ha passat perquè havia de passar' hi veig clarament un Déu cínic.

Suposo que part del problema rau en la impossibilitat de l'home de viure de cara l'absurd. Aquí vaig a buscar el meu estimat Camus. L'home creient no pot concebre la possibilitat de l'absurd, del mal perquè si. Senzillament perquè ho veu incompatible amb Déu. Doncs jo dic, si vols un Déu com cal, has d'aprendre a enfrontar-te al mal i a l'absurd de cara. No li busquis subterfugis. Accepta que el sofriment i el mal poden passar perquè si, i quan assumeixis això seràs feliç. I encara més, trobaràs un Déu bo, en comptes de cínic. Deixem en pau d'una vegada Déu, volent veure per tot arreu els seus fils teatrals movent les marionetes del món. Per mi, la condició sine qua non de la bondat de Déu, és que el mal succeeix sense cap raó i que el món se'ns pot presentar, en efecte, com un absurd. Sí Déu comença a intervenir al món, on posem aleshores el límit? Sovint, el problemes de les afirmacions més quotidianes és que són petites caixes de Pandora. Quan les obres i les vols analitzar, amb rigor, racionalment, solen acabar en grans contradiccions. I la opció que a primera vista sembla més insultant (que el mal passa perquè sí) pot de sobte esdevenir una esperança.

Miguel de Unamuno. Distinció entre sentiment tràgic i absurd (II)

2010-10-11T13:24:00.002+02:00

Unamuno no vol transmetre una doctrina, sinó vehicular un sentiment, això és, trobar les paraules i les experiències adequades per suscitar-lo al lector. Aquest sentiment és la consciència de la pròpia mort, i posseir-lo implica haver assolit el nucli de la vida humana. El de la mort no és un pensament a evitar, ans al contrari. L’home ha de fer-se una mica superhome, i contemplar la possibilitat de l’abisme sense excuses ni evasions. L’encontre cara a cara amb la mort, sigui el no-res una certesa o un dubte, és una idea reiterada des de Nietzsche fins l’existencialisme, del que no per causalitat Unamuno és declarat un dels precursors. Cal despertar a la consciència de la mort, cal viure aquell primer dolor vertiginós en que la pròpia finitud cau a sobre com una pesada llosa i instal•lar-se en la tragèdia, doncs només des d’ella s’engendra el que per Unamuno és la santa i dolça salvació: la incertesa.

La incertesa és filla d’una dialèctica tràgica però no absurda. D’una banda trobem el sentiment de desesperació davant la finitud que vol ser superada. D’altra, la raó, que desmunta contínuament les esperances de la voluntat, però que en la seva pròpia exigència, acaba per anul•lar-se a sí mateixa, acabant en l’escepticisme racional. Afortunadament -ens diu Unamuno- la conjunció d’aquests estats en la psique humana fa que cap dels dos arribi a fer-se absolut. Mai es dóna la certesa total de pervivència, ni tampoc de dissolució. Des d’aquí s’entén que una experiència profundament nihilista, com la de la consciència de la pròpia mort i la possibilitat del vertiginós buit, no sigui, però, una posició nihilista. Una experiència nihilista com el sentiment tràgic de la vida ho és perquè contempla el no-res com una opció, i perquè es recrea en el sentiment humà de desesperació –i podríem dir també, de por- davant la mort. Però del sentiment tràgic no es deriva una anarquia vital, ni tampoc, com lúcidament escrivia Camus al Mite de Sísif, el suïcidi com la via ràpida per deslliurar-se de l’absurd i retallar la dolorosa espera d’un anorreament segur. El sentiment tràgic parteix de la passió per la vida i, lluny d’allò de si no hi ha Déu, tot està permès -que Dostoievski anunciava al Els Germans Karamàzov- comporta una ètica, que inclou la compassió i l’amor per la vida, per un mateix i pels altres.
.

Sens dubte, la força del sentiment, que vol creure en una vida perdurable, és la fe. Una fe que, per ser autèntica ha d’estar sustentada per la incertesa. Si no, no és més que un constructe dogmàtic al servei d’unes representacions concretes, més vinculades a la raó que al sentiment íntim de cadascú. Qui no dubta, qui no experimenta la incertesa, ja sigui per la banda de la raó o del sentiment, és, en paraules d’Unamuno, un estúpid. Si més no, podríem afegir, és sospitós de professar algun tipus de dogmatisme, amb ressons d’un opi anestesiant que no deixa percebre l’escenari de la vida humana en tots els seus matisos. En aquest sentit, es pot arribar a pensar que alguna cosa falla tant en el cientificisme, com en l’ortodòxia religiosa, com, fins i tot, en una certa apatia postmoderna pel que fa a les qüestions existencials. Doncs allà on hi ha un ésser humà, hi ha incertesa. Per viure, doncs, se’ns ofereixen dos camins. O bé ens instal·lem en la incertesa o bé ens submergim en algun dogmatisme que ens faci oblidar, sense que això sigui garantia de cap veritat, els dubtes existencials. Viure en la veritat és, per Unamuno, viure la incapacitat d’atènyer-la. Viure en la mentida seria romandre en una mena d’estat que podríem anomenar la “felicitat del dogmàtic”, i que funciona a base d’insensibilitzar el crit existencial. No hi ha res menys humà, diria don Miguel.

La fe és, per Unamuno, voler creure. Voler que Déu existeixi. Per salvar l’Univers del no-res, és a dir, per donar-li una certa finalitat humana, l’home ha creat Déu, independentment de que Déu el pugui haver creat primer a ell. Aquest Déu, però, és creat pel sentiment, no pas per la raó. El Déu lògic, el Primer Motor, el Déu al que arribem per mitjà del principi de causalitat, no és res. És un Déu mort la demostració del qual mitjançant el raciocini només assenyala existència d’una idea en la ment, però no en la realitat. El Déu que l’ésser humà necessita és un Déu viu; el Déu de l’amor i la immortalitat. Hom no vol provar l’existència de Déu per guanyar una disputa moral o intel·lectual; i si és així, és que no s’està parlant de Déu, sinó d’una noció lògica que ha de cobrir unes necessitats científiques o discursives. Hom vol que Déu existeixi per viure. D’aquí que el gran drama de l’ésser humà sigui voler creure i no poder fer-ho. Voler tenir fe i no assolir la confiança plena que hauria d’escombrar ben lluny la punxada incisiva de la racionalitat. Precisament d’aquesta situació d’intempèrie existencial, de precarietat, en surt la pregària, que és essencialment tan paradoxal com aquell “Senyor, ajuda la meva incredulitat!”, que Unamuno cita prenent l’Evangeli de Marc.

Qui vol dirigir una pregària al primer motor? Qui vol donar gràcies a l’ens realissimum? Qui vol una veritat que no és pragmàtica, que no alleuja el dolor íntim? Un Déu racional no resol cap dels problemes existencials humans. Per definir Déu d’aquesta manera primer cal matar-lo, solidificar-lo, fer un Déu de perfectes proporcions, però de dura pedra. Un Déu racional, tal i com assenyala Unamuno, hauria d’actuar sempre per necessitat, i només podria engendrar allò millor. Aquestes dues afirmacions, que es deriven de tot discurs racional sobre Déu, són incompatibles amb un Déu que salva i estima, i que demana a l’home estimi els seus enemics. La salvació, per ser-ho tal i com l’home l’anhela, ha de ser arbitrària, ha de vessar compassió davant el pecat; no pot ser enterament racional.

Una divinitat adequada a la raó i a l’exercici de la teologia no pot entendre allò que Unamuno i altres anomenen l’escàndol de la Creu. I tanmateix, hi ha l’intent d’encabir-lo grotescament en paràmetres lògics i elevats; quan, de fet, la seva essència és la pura irracionalitat. La fe en la creu és un fet tot ell dirigit a la comprensió per mitjà del sentiment i la vida, i no pas per la raó. Un Déu lògic no pot ser mai el Déu de la kenosis, perquè aquesta, en ella mateixa, no obeeix a cap lògica. Al marge de la veritat o falsedat de la seva existència, que Déu es vinculi paradoxalment al no-res, com en la kenosi cristiana, mostra el seu major lligam amb els anhels íntims humans, i assenyala de nou que l’experiència nihilista –que arribats a aquest punt podríem dir que és essencial a tota vida humana autèntica- no s’identifica amb una posició nihilista. Fins i tot, seguint Unamuno, es podria afirmar que la vivència nihilista, això és, el sentiment tràgic de la vida, és allò que ens fa humans.

Miguel de Unamuno. Distinció entre sentiment tràgic i absurd (I)

2010-09-28T23:35:00.005+02:00

Miguel de Unamuno fou un agitador de la consciència social espanyola del seu temps. Però potser podríem dir que sobretot fou i continua essent un agitador de la consciència íntima de cadascú. Plantejar la pròpia mort i tot el conjunt de creences, pensaments i sentiments que es deriven d’aquest fet és un dels objectius de l’obra de don Miguel. Per Unamuno, el nucli de la vida humana és sentir una contradicció, una lluita interna i agònica entre la voluntat d’ésser i la consciència de la mort. Una mena de dialèctica entre l’ésser i el no-res que té com a camp de batalla l’essència mateixa de la vida humana. I és que tota definició d’ésser humà fonamentada en algun aspecte de l’exercici de la seva racionalitat es queda a mig camí. Cap derivat de l’individua substantia rationalis naturae de Boeci, ni el bípede sense plomes que relata Aristòtil, ni l’homo faber ni l’homo aeconomicus, ni tan sols un homo sapiens ens descriu substancialment i encertadament. Allò exclusiu de l’home, que fa que es diferenciï de les bèsties, no és la raó, sinó el sentiment.

Aquesta capacitat sentimental s’expressa primordialment en l’esmentada contradicció, profundament tràgica, entre l’anhel d’immortalitat i la presència incontestable de la mort. L’ésser humà ha de conviure amb la possibilitat d’una tara constitutiva, d’una set que mai se satisfà. És un ésser cap a la mort que, tanmateix, només vol viure i seguir essent qui és per sempre. Perquè –ens podríem preguntar amb dolor- aquest conatus, aquest desig majúscul de perviure en la pròpia identitat, no troba una correspondència mínima a la realitat? Arribem al nucli de la qüestió, i és que el sentiment no està pas sol a la psique humana. La raó també hi és, tant en la seva dimensió científica i útil per la vida, com també destructiva de tot allò que no compleix l’estricte criteri empíric. Així doncs, cal viure la tensió entre sentiment i raó, que és una guerra tràgica, però no necessàriament absurda. El sentiment desitja i s’aferra a l’existència i la identitat. La raó, com el corcó, sempre de fons, va menjant territori al sentiment i ens fa veure com altament plausible que la mort sigui un final definitiu, una caiguda en el no-res.

Per Unamuno, la raó és essencialment nihilista i contrària a la vida. A nivell conceptual, la lògica i les ciències en general esquematitzen la realitat per un major coneixement i tendeixen a operar una reducció considerable a categories estàtiques que obliden pel camí d’abstracció quelcom d’essencial relacionat amb l’experiència del món de la vida. L’aparell conceptual creix inevitablement i és en molts aspectes necessari pel desenvolupament més pràctic de la vida de l’home i també satisfactori pels seus anhels intel•lectuals. El problema, però, és que sovint segueix una lògica apta per l’àmbit del concepte, però incompatible amb la realitat individual i canviant. Fins arribar a extrems en que allò més raonable deixa de ser allò més racional, en que la vida de l’home de carn i ossos, com l’anomena Unamuno, rep les conseqüències destructives d’una raó insensible i sobretot contrària als seus sentiments i volicions. En definitiva, la raó és nihilista perquè mata per comprendre, perquè tendeix naturalment al no-res.

Això vol dir que el poder conceptualitzador de la raó no tan sols ha estat eina per organitzar el món en ciència, sinó que ha vingut realitzant una funció estretament lligada a les inquietuds existencials. Si hi ha alguna cosa que incita a la calmant conceptualització és la necessitat de respostes als interrogants de l’àmbit del sentit. L’home, desesperat davant la seva pròpia contingència, ha unit allò que en essència és antagònic: la vida i la raó. Ha intentat cobrir les angoixes existencials amb un vel espès de racionalitat, de construccions impostades que calmin la seva ànima enterbolida per la perspectiva de la mort. Però “¡qué de contradicciones, Dios mío, cuando queremos casar la vida y la razón!” Unamuno entén aquesta fusió forçada del sentiment i la raó com una aberració. L’anhel fonamental de l’home, això és, la immortalitat personal, no pot ser subjugat a la raó, que acaba per construir catedrals conceptuals sense fonaments que, sovint sota el nom de teologia, donen demostracions lògicament acceptables però existencialment supèrflues.

Això, però, és en el millor dels casos. Doncs l’activitat més habitual de la raó és la punxada constant, la remor materialista que posa a la nostra disposició centenars d’arguments que ens fan veure la mort com una desfeta en el no-res i, en definitiva, la vida com un parèntesi franquejat per dos límits irrebassables: naixement i mort. Tot racionalisme discorre en debades en el seu intent de convèncer que la vida té al•licients i sentit tot i la mort. Cal un rebuig a tot monisme, per explicatiu i integrador que sigui, a tot tipus de carpe diem amb la perspectiva del no-res final, i a tot sistema de racionalisme exacerbat que, a l’estil hegelià, i parafrasejant Unamuno, ens treu la febre traient-nos la vida. Només un dualisme és vertaderament consolador, i l’únic que garanteix de manera completa el desig de pervivència, que, òbviament, no s’acontenta amb una dissolució en el tot amb ressò oriental, ni molt menys amb la fama post mortem. L’home vol seguir essent qui és, vol una existència personal sempiterna. L’angoixa d’Unamuno davant la pèrdua de la consciència personal ho abasta tot, fins al punt de rebutjar tota noció de resurrecció a una vida gloriosa. L’home no vol una existència diferent i sublim després de la mort. El que vol és no morir i no veure ni tan sols el seu cos substituït per un de millor i inconcebible des de l’existència terrenal. Perquè un cos gloriós implica la pèrdua d’una part important de la identitat que hom no està disposat a abandonar. Aquesta és, ni més ni menys, la magnitud de la demanda existencial de l’ésser humà.

Fins setembre

2010-07-07T18:10:00.005+02:00

Un temps sense escriure res... ho trobo a faltar! però com alguns bé sabeu, ara mateix tinc un bon caos filosòfic. Aquest estiu estic redactant el treball final del màster (sobre la postura de David Hume respecte la identitat personal i la crítica a la substància tradicional) Estic concentrada en aquest tema i apenes llegeixo altres coses. Així que, per estalviar algunes bajanades que potser després voldria no haver escrit... (!) reprendre el blog al setembre, amb els pensaments ordenats, i les muses vora el teclat. Espero que aquest caos sigui ben nietzscheà i que ajudi a engendrar coses bones... Bon estiu!

"Jo us dic: cal tenir encara un caos dins un mateix per poder infantar una estrella que dansa. Jo us dic: encara teniu un caos dins vosaltres".

(Friedrich Nietzsche, Així parlà Zaratustra)

La tabula rasa

2010-03-23T20:42:00.008+01:00

Deia Aristòtil que tots venim al món com una tabula rasa. M'imagino una taula en la que no hi ha res escrit, i que, durant la vida anem omplint, de vegades de boniques cal·ligrafies, d'altres, d'esborranys, i tot sovint, de lletres més o menys mediocres que van resultant. Recordes com era ser una tabula rasa? Em pregunto (potser per aquell arrelat prejudici que els origens són sempre més purs i millors que els moments posteriors) si allò era l'autèntica plenitud. Una noció, però, ben curiosa de plenitud, més relacionada amb estar buit que ple. Una felicitat diferent, sens dubte, de la mà d'aquella transparència que en ocasions he volgut lloar, la transparència i la sinceritat del despertar al món i a l'existència. El despertar únic i intransferible que no es recolza ni presuposa altres teories apreses a consciència a les biblioteques. Cap paraula, i molt menys cap metafísica existencial pot descriure la meravella d'ésser una tabula rasa. Recordes?

* Fotografia: jo mateixa, amb poquets anys. El mussol filosòfic no té desperdici.

Qüestió d'aplicabilitat

2010-03-14T12:01:00.004+01:00

No sé si aquest tema se sol tractar en lingüística, doncs no en sóc cap experta. Així que em limitaré a donar la meva opinió, esperant no fer cap terrabastall intel·lectual. Fa temps que penso en quelcom que se m’ha presentat a la ment com l’aplicabilitat de la metàfora i la comparació. Una metàfora opera una identificació anàloga entre realitats distintes, tot transferint les propietats d’una a l’altra per similaritats. La comparació no és tan agosarada, posa enmig la barrera del “com”, que sempre és menys violenta per l’enteniment. En la poesia tenen un paper imprescindible, però també en filosofia? També en ètica? I en la vida quotidiana? Tenen en aquests àmbits la mateixa validesa? Està clar que en la poesia podríem dir, que gairebé tot està permès, precisament pel seu propòsit no directament cognoscitiu, sinó de caràcter emotiu, en el sentit més elevat de la paraula. No estic en cap moment menystenint la poesia, cal que quedi clar, simplement intento traçar les seves fronteres, tal vegada de forma massa tòpica o maldestre. Però tornem al tema. La poesia té competències plenes per servir-se de símils des del moment que no pretén exposar sistemàticament una determinada veritat per la via racional.

Però la filosofia, tenint un objectiu diferent, també ha acceptat les metàfores i les comparacions. Em pregunto si això és lícit. Atenció, la meva pregunta no segueix l’estela del positivisme lògic i la filosofia analítica. No m’estic plantejant la desaparició de la metafísica i la reducció de la filosofia, d’una banda, a problemes de llenguatge i d’altra, a filosofia de la ciència. Em pregunto si és legítima la incorporació de metàfores al discurs filosòfic , això és, al discurs nodrit per la via racional, sigui metafísic, lingüístic, o com es vulgui. Intueixo que comparacions de tot tipus han anat introduint-se com si res, quan no t’ho esperes, dins argumentacions filosòfiques. El fet és que les realitats a comparar sempre venen d’esferes una mica diferents, detecto que sempre hi ha un salt -petit o més gran- de pla. El pla és allò que permet desenvolupar una discussió o realitzar una comparació lícita. Quan hi ha diferències de pla normalment sorgeixen desavinences insalvables en una conversa, doncs els interlocutors parteixen d’una pregunta inicial diferent, situada en plans distints. Doncs bé, m’imagino els objectes de metàfora i comparació en plans diferents, i dubto molt que el pont que s’estableix momentàniament entre ells només pot servir a motius emotius, sentimentals, en el millor dels sentits. Però l’argumentació racional no pot fer aquesta unió. Això és, que les metàfores i les comparacions tenen una aplicabilitat dubtosa, una correspondència qüestionable en territori filosòfic i ètic.

Sóc, de moment, molt aficionada a Descartes, però la seva metàfora de l’edifici en construcció, compleix el seu ideal hiperbòlic de certesa? I dic Descartes com exemple paradigmàtic, perquè la qüestió de l’edifici que cal reconstruir des del fonaments és molt utilitzada. Potser la metàfora convenç molt a nivell emotiu- i m’incloc- però fem l’esforç de separar-nos d’aquesta sensació. És possible comparar el procedir de l’enteniment i el contingut del coneixement a un edifici ben construït? Potser així plantejat, pensareu que em cal anar més a fons. Però ho penso des del més fons que puc i ontològicament és il·legítim. I ho fem contínuament. Tots som més cartesians del que voldríem. La filosofia és plena de comparacions i metàfores d’aquest tipus, també penso en l’escala de Wittgenstein, que tan gràfica és, però que, a nivell filosòfic no sé si dóna una diferència...

En un altre àmbit més quotidià trobem un cas més greu, en la meva opinió, d'aquest tipus d’intromissions. En la narrativa d’autoajuda n’hi ha centenars, i fins extrems inesperadament recargolats. La vida flueix com un riu? Què té a veure remotament un riu amb la meva vida? No tenen res en comú. Ets com un ou dur quan t’enfrontes als problemes? També, tristament, en l’àmbit religiós. Més que a la dogmàtica i certes parts de la teologia i les seves intromissions i peticions de principi, penso la literatura emocional que circula. Però d’això, com dirien els atenesos en aribar a un tema espinós, ja m’escoltareu un altre dia.

Els problemes del mal

2010-02-09T14:09:00.007+01:00

Com s'entén, des d'un punt de vista religiós, el món sense la presència del mal? La pregunta, d'entrada sembla paradoxal, perquè tota religió, a grans trets, és una aposta per un determinat bé, alhora que una fugida del mal. És fins cert punt possible afirmar que hom desitja un món de bé, en el que no hi hagi sofriment, ni malaltia, ni injustícia, ni mort, en sentit ampli. Així doncs, la tasca de tota persona que anhela aquest bé serà treballar per aconseguir-lo, i aquest treball constituirà la seva talla moral. Això arribaria a implicar que en un món sense mal no és possible mesurar la vàlua moral d'una persona. És possible alhesores que el mal sigui llur condició sine qua non? És escandalós afirmar que hom ha d'estar agrait al mal perquè permet la desitjada demarcació entre baixesa i altura moral. Ens trobaríem en un capgirament del plantejament clàssic en inferir que el bé és l'absència de mal.

Si tot plegat ja és de difícil pair, la cosa es complica en el cas del creient. El cristià, per exemple, confia en una creació que, si és obra de Déu, és essencialment bona. Déu només pot engendrar bé. El cristià diposita la fe en una constitució ontològica del món des del bé. I és l'egoísme, la hipocresia, la barbàrie de que són capaços els homes allò que introdueix el pecat, això és, el mal, tot pervertint la superfície del món, però no llur essència, que, per definició i convicció, és immutable. Però atenció, que tot plegat comença a posar-se en entredit. Jesús de Natzaret predicà amb la paraula i l'exemple la pràctica del bé, l'opció pels que sofreixen. Hauria tingut sentit un Jesús de Natzaret en un món sense mal? Crec que no. Un món ideal suposa una determinada absència de Déu en la vida dels homes. En un món sense mal la presència de Déu queda diluïda.

Observem-ho més concretament: té algun sentit la comesa neotestamentària d'un cristià si el món és bo? Sembla que el cristianisme depèn fonamentalment de la presència -i fins i tot el predomini- del mal. Partint d'un cristianisme de base, d'una teologia de l'alliberament, tot cristià té una comesa orientada a la transformació social, una missió ineludible i identificatòria d'entrega als que sofreixen. Ergo si ningú sofreix, el cristià no existeix. Això condueix a conclusions certament escandaloses, si més no, per tot esperit crític i/o sensible a aquesta concepció del món. El mal fa que el cristià es pugui anomenar cristià. El mal li permet afirmar-se com a tal. És aleshores remotament possible que el món no només sigui un mer escenari del mal, sinó que el contingui des de la seva mateixa constitució ontològica? Caldria donar gràcies al mal perquè permet la posada en acció dels valors evangèlics? Tot aquest seguit de conclusions no fan més que portar a la que les engloba totes, i també, per tant, la més dolorosa: el mal és un producte engendrat per Déu.

Se sol dir que en els lloc més infernals, com per exemple, un camp de concentració, juntament amb la presència de la barbàrie més repugnant, es donen també les expressions més magnificents del bé. Homes que s'entregaven a la mort perquè d'altres poguessin viure... sublims manifestacions del Bé. Però aquest Cel no necessita al seu torn de l'Infern per existir? Això, que quedi clar, no resta pas cap mèrit, més aviat l'augmenta, donada la creixent intuïció de que l'home ha estat condemnat a viure amb la presència del mal. La qüestió és més aviat de caire metafísic. No es pot entendre el món com a Creació i alhora suposar el mal intrínsec al món. Gairebé arribem, doncs, a l'absurd, oferta temptadora de Sísif, a la que, malgrat tot, encara em resisteixo. No sé fins quan.

Us presento en Martin

2010-01-31T13:45:00.006+01:00

Aquest individu és el culpable de que no pugui actualitzar el blog des de fa un mes!

Sí, aquest homenet de la tumbona és Martin Heidegger. Fa cara d'avi simpàtic i tot! Però no us deixeu enganyar, en comptes d'anar a jugar a la petanca passava les estones escribint sobre assumptes que canviaran el curs de la humanitat, com l'omissió de la pregunta per l'ésser de la intencionalitat en la fenomenologia i la recerca del camp temàtic des del que poder plantejar la pregunta per l'ésser de l'ens.

Perquè no t'agradava jugar a la petanca Martin?

Perquè?

:·)

Dues intuïcions arrel de la Crítica del Judici

2009-12-19T00:29:00.003+01:00

La Crítica del Judici de Kant respon al qüestionament sobre la unitat de la filosofia transcendental arrel de la distinció entre raó pura i raó pràctica. Kant cerca aleshores ponts entre ambdues, entre l’àmbit del coneixement i el de l’acció. Un d’aquests lligams és el judici estètic. És peculiar anomenar-lo “judici”, perquè tot judici implica un concepte. No obstant això, Kant se n’adona que en afirmar que quelcom “és bell” no hi ha pas pretensió cognoscitiva, sinó més aviat voluntat de comunicar allò que tal objecte suscita a l’esperit. No equiparable tampoc al plaer empíric: el sentiment que desperta l’experiència estètica té pretensió d’universalitat.

Seguint a Kant ens preguntaríem per les condicions de possibilitat d’aquesta experiència. Segons les dues primeres crítiques, els conceptes i les categories de l’enteniment, que són universals, s’apliquen a les dades sensibles, i a través de la imaginació es produeix llur síntesi i es genera el coneixement. Per tant, si es pensa el plaer de la bellesa dins el marc categorial, el resultat són judicis cognoscitius, no estètics. La solució de Kant rau en afirmar que en el cas de la bellesa, es produeix una síntesi sense finalitat cognoscitiva. L’enteniment aporta una certa unitat, però no passa les dades sensibles pel sedàs de les categories. Així doncs, quan es produeix una síntesi lliure de les facultats, és a dir, un alliberament del marc conceptual, l’esperit experimenta la unitat espontània i pre-teòrica.

I cada obra d’art produeix síntesis diferents, doncs es dóna un element intuïtiu que no es pot conceptualitzar, que Kant anomena idea estètica, i que no té a veure amb el coneixement, sinó amb el viure i experimentar la bellesa. D’aquesta manera, l’art seria més bell com més alliberat del concepte, més perfecte com més indeterminat. Potser aquí trobem una primera justificació de l’art no figuratiu, de l’art abstracte, màximament proper a aquest àmbit on la raó ja no fructifica i el protagonisme el pren la intuïció.

En la seva empresa de delimitació de la raó, Kant troba un lloc en el que la raó pensa de forma estèril allò que hi ha més enllà d’ella (l’absolut), i en el que el rol de la intuició és cabdal. Aquest és el poderós punt de partida que molts romàntics prendran per les seves respectives teories sobre la via del sentiment i la religió. En la línia d’un d’ells, Scheleiermacher, no seria aleshores més perfecta aquella vivència de l’absolut com més despullada de conceptualització? No es presentarien aleshores com arbitraris els constructes i les especulacions pseudometafísiques al voltant de la divinitat? La raó ha de prendre consciència del que li és legítim, i de quan ha d’aturar la marxa i passar el relleu.

Vet aquí un argument kantià per la il·legitimitat de l’ortodòxia.

[Disculpeu per haver tardat tant en actualitzar. He estat molt enfeinada amb la filosofia de les aules]

Despertar

2009-10-19T20:04:00.001+02:00

Gairebé tothom, crec, experimenta el despertar a la consciència de l’existència de tot plegat. No em refereixo al primer cop que hom sent l’evidència de la mort (potser dedicaré una altra entrada a aquest vertiginós moment), sinó a una vivència més lírica i feliç, però no per això menys sublim i grandiosa. Això és, la primera vegada que me n’adono de que el món –realment- existeix, que la vida -misteriosament- existeix, i que jo – incomprensiblement- estic abocada, així perquè sí, a aquesta magnificència existencial. És curiós, però, que quan ho sents així el primer cop, ets incapaç de formular-ho en aquestes paraules. És una sensació, lenta i punyent alhora, boirosa, surrealista, sorprenent, i, sobretot, imborrable. Un cop ho has pensat, ja no hi ha volta enrera.

Tinc la gran sort de guardar encara a la meva memòria aquest moment íntim i meravellós, també una mica marejant, com si quelcom dins la meva ànima hagués sabut aleshores que, passats els anys, arribaria a valorar tant aquest record. He pogut calcul·lar que devia tenir uns 7 ó 8 anys, perquè em trobava en una habitació de casa que ja no hi és a causa d’una reforma. Rebuscava entre les coses dels meus pares, objectes ordinaris que, no se perquè, em fascinaven, i que estaven guardats dins un cistell de vímet a l’armari. Doncs recordo que aleshores, de sobte, tocant una mena de raspall de color blau cel, se’m va caure l’existència a sobre. Com un xàfec, com una pedregada, vaig veure per primera vegada el món des de fora, el vaig observar suspès en el buit del cosmos, i a mi, minúscula allà al mig, vivint, sense saber com, perquè ni des de quan! Durant uns segons que em vaig quedar allà quieta, sense saber molt bé què m’acabava de passar. Sóc incapaç de recordar res més. Intueixo que després de llargues hores a la facultat, llibres, treballs... la filosofia més genuïna està en aquell moment, i que he de fer-me petita, i no gran, ni inflada de coneixements, per atènyer la veritat de la filosofia. Perquè aquest despertar és personal i instranferible, i no apareix com a conseqüència lògica de la lectura de Descartes, Kant o Hegel.

Això em porta a pensar, de vegades, que el procés individual de maduració filosòfica és un reflex –en petit- de la història de la filosofia. Com si, permeteu-me la terminologia de manual, fossim un microcosmos que reflecteix el procés del macrocosmos. A l’admiració primordial i irrepetible dels presocràtics s’afegeix després la dimensió moral, l’ordenació del món d’acord a un lógos, la reflexió sobre el propi lógos, el dubte sobre aquest mateix... i així fins un punt, una mica nietszcheà, en que hom té la impressió d’haver cobert aquell dolç ensurt existencial amb un espès fang de prejudicis, reflexions, presupòsits i grandiloqüències autorils. I de sobte, ja no saps res. Amb totes les forces vols tornar a aquella admiració originària que treia amb expectació i fervor el vel de la realitat. Veus allí la teva Ítaca, la teva veritat i la teva casa. El lloc al que pertanys i que ningú et pot prendre. Perque no és un lloc físic, sinó una essència individual que et crida pel teu nom. Han passat anys però el meu el sentiment segueix intacte. Què és doncs això tan eteri i fonedís que em fa creure amb devoció que “jo mateixa”, la meva autenticitat, l’ànima intacta amb que se’m fa dipositar a la vida resideix impertorbable en aquella primera vivència filosòfica? En fidelitat a mi mateixa, a aquella nena que es va quedar corpresa davant un simple raspall, intento aprendre cada dia des d’aquella admiració infantil, això és, transparent i desinteressada, que fa que no em cansi mai de l’autèntica filosofia.

Discerniment i llibertat (segona part)

2009-10-06T22:40:00.003+02:00

L’inquisidor parteix d’una antropologia pessimista, però no entenent l’home com a ésser malvat per naturalesa, sinó considerant-lo vulgar, ignorant i incapaç de d’atènyer la veritat per sí mateix. És obvi que si es parteix d’aquesta concepció, el model social que proposava Jesús de Natzaret és incomprensible. Des de la teologia s’afirma que Déu és revelà de forma suficientment clara com perquè creure en Ell no fos una absurditat, i suficientment obscura com perquè no forcés ningú a la fe. Això és el que el gran inquisidor no pot suportar: la llibertat ineludible i el discerniment del cor de cadascú en comptes de les lleis sòlides, els dogmes que han de ser obeits. Com pot ser que la teologia interpreti que Jesús donava el valor suprem a la llibertat i no volia que res forcés l’adhesió a la fe de manera massa aclaparadora i, d’altra banda, l'església dicti en el seu nom una quantitat tan gran de dogmes i normes de comportament, tan contràries al discerniment personal?

L’inquisidor, des de la seva visió degradada de la naturalesa humana, retreu Jesús tenir una idea massa dignificada de l’ésser humà i també el fet de no haver-se servit de les eines que garantitzen la obediència: miracle, misteri i autoritat. S’introdueixen així en la narració les tres temptacions que tingué Jesús al desert. El gran inquisidor es posiciona clarament- i així ho expressa- al bàndol del diable (el bàndol de la obediència inqüestionada i de la manipulació de la persona potenciant les seves febleses). Un d’aquests punts febles és sens dubte el desig de certeses absolutes que apaivaguin l’ànima humana enterbolida per la finitud. En paraules de l’inquisidor: l’home vol més el miracle que a Déu mateix. El miracle esclavitza, proporciona una evidència tan patent que no dóna lloc a la llibertat d’escollir opcions de vida. És la forma més poderosa de crear una legitimitat, que és condició sine qua non de tota institució. Per aquest motiu rebutja Jesús la primera i la segona temptació.

I sens dubte, el projecte de domini i consens a la força que, segons l’inquisidor, s’extreu de la vulgar petitesa de la mateixa naturalesa humana, no pot acomplir-se sense la tercera temptació: el poder terrenal. Només així la humanitat esdeve del tot gregària i, segons l’inquisidor, feliç. Juntament amb la visió pessimista de l’ésser humà es fa present un cert plantejament del fi que justifica els mitjans. El preu de la pau i l’harmonia en el món és, tal i com afirma l’inquisidor, l’aniquil·lament de la llibertat?

Sortosament, l’abdicació de les idees pròpies i de la llibertat en favor d’una ideologia serà una actitud progessivament intolerable –almenys en teoria- en el món occidental. La formulació de l’autonomia de l’individu- amb els seus pros i contres- serà determinant per desterrar situacions com la que Dostoievski narra en aquest passatge, i serà condició de possibilitat de l’aparició de disciplines com la sociologia o la psicologia de la religió, impensables en un ambient de legitimacions inqüestionables i de por a la llibertat. Crec que si Dostoievski ens dóna un missatge en la nostra època aquest és el de la coherència del cristià amb l’Evangeli i el de la constitució d’una intitució eclesial que no pugui matar Jesús de nou.

Profeta Dostoievski? (primera part)

2009-10-01T16:38:00.002+02:00

El Gran Inquisidor és un relat inclòs dins Els Germans Karamàzov, de F. Dostoievski, i que narra la situació següent. Sevilla. Segle XVI, moment àlgid per la Inquisició. El dia després de la crema de cent heretges, es presenta Jesús de Natzaret a la capital andalusa. Ho fa discretament, sense cridar l’atenció, però tothom el reconeix i produeix un efecte extraordinari en la multitud. Dostoievski ens comença a posar en situació: un clergue mira Jesús i s’estranya, no reacciona com els altres. A continuació entra en escena el Gran Inquisidor (el cardenal) i mana que el detinguin i l’empresonin. Suposo que ja es veu per on van els trets.

Ja d’entrada s’observa una distinció entre la reacció del dels laics i la del clergat en relació a la presència de Déu: pels primers és un motiu d’immensa alegria, en els segons es dóna una resposta incongruent respecte les seves predicacions. Dostoievski ens alerta: hi ha alguna cosa que falla en aquesta institució. Històricament, sabem que Jesús de Natzaret decidí fer de l’alliberament d’un sistema religiós repressiu i hipòcrita la seva missió de vida. Així doncs, un incompliment tan agosarat d’aquest ideal per part precisament dels que afirmen seguir-lo, sembla un bon motiu per aquesta segona vinguda que planteja el text, i un bon argument per la crítica que en ell es formula. Estrictament, Jesús deixà el món d’una determinada manera el dia de la seva mort per motius polítics i quan torna se’l troba en les mateixes condicions. Amb un agreujant important: els que diuen ser cristians són ara els que condemnen a mort per aquells motius. Per tant, és molt greu, però gens il·lògic, que l’inquisidor vulgui enviar al mateix Jesús a la foguera.

Al text, el cardenal retreu a Jesús constantment: Perquè has tornat? Perquè vens a fer nosa? Sembla doncs, que amb l’excusa d’un missatge orginari donat per Jesús de Natzaret com a Paraula de Déu, s’ha construit tot un sistema que serveix a altres interessos i que té un concepte d’ésser humà ben diferent. I és que el desenvolupament de les institucions no és sempre adequat, ni fidel a uns inicis. L’origen mateix de qualsevol institució com la canalització de l’experiència humana pot anar-se deformant, tot convertint en fi allò que era un mitjà contingent, absolutitzant uns comportaments i oblidant-ne d’altres en favor d’interessos de comoditat, poder, riquesa etc.

La cultura ha generat al llarg de tota la història institucions de tot tipus que han manejat aquesta noció d’ésser humà com a individu feble que necessita tutel·les, com a individu amb una llibertat que no pot gestionar, sense capacitat de discerniment. La por a la llibertat ha estat una qüestió tractada especialment en l’època contemporània, després d’experimentar una de les paradoxes més importants de la Modernitat: és a dir, que després de la necessària proclama de l’autonomia del subjecte inidividual neixin formes molt més subtils de supeditació, a les que cadascú decideix sotmetre’s. Ara bé, en cap cas aquesta dimensió de l’home justifica la voluntat expressa d’una institució per custodiar la llibertat humana a canvi d’unes comoditats, ja siguin espirituals (proporcionar un consol inqüestionable) o materials (en el cas d’alguns règims polítics, per exemple).

Viatge al bressol de la filosofia

2009-09-14T23:54:00.003+02:00

Conta'm Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l'esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanya'el seu alè i el retorn de la colla que duia;
més ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l'Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla'ns-en, filla de Zeus, des d'on vulguis, també a nosaltres.

HOMER, L'Odissea

(*Fotografia: Partenó, Atenes, 11 setembre 09)

Metafísica d'una obra d'art

2009-08-31T20:56:00.005+02:00

"Monjo vora el mar" de Caspar Friedrich, és una obra que m'ha acompanyat i inspirat al llarg d'aquests quatre anys a la universitat. Vaig descobrir-la a segon de batxillerat, a classe d'art, i des d'aleshores, sempre que la contemplo, em suggereix idees i sentiments nous. Però si hi ha un pensament que sempre evoco amb aquest quadre és el metafísic. És una pintura senzilla, amb una figura apenes detallada, i crec que en aquesta aparent simplicitat rau la seva grandesa. L’obra se’m presenta, d’entrada, com una invitació a la contemplació silenciosa. A una contemplació que no és sinònim d’embadaliment o passivitat, sinó que és plena de significat. És la contemplació filosòfica, el silenci demanat per una realitat tan grandiosa que ens depassa. La filosofia no pren aquestes paraules tal i com ho faria la teologia, sinó que es refereix al misteri de l'ésser i el no-res.

Recordo a Heidegger, que deia que la raó última de l’existència de la ciència, això és, de la disciplina encarregada de l’estudi de l’ens, és precisament la patència del no-res. Si no hi hagués aquesta inquietant i radical contraposició entre la presència de l’ésser i la latència del no-res, l’ens no despertaria cap interès. Només perquè el no-res assetja pot interessar-nos l’ésser i l’ens. Que gratuït i estrany és l’ens! Podria dir per a sí el monjo a la vora del mar. Sembla que la metafísica, en tant que reflexió més sublim sobre l’ésser, és la condició de possibilitat -antropològica- de la ciència.

La pregunta per l’ésser i el no-res és la interrogació primigènia i inseparable de la nostra naturalesa. L’existència humana va lligada a la metafísica entesa no com una disciplina ni com un constructe d’elucubracions més o menys lògiques, sinó com l’esdeveniment nuclear i més fonamental de l’existència. El cel immens i l’oceà ennegrit i salvatge semblen ser en l’obra el lloc metafísic d’aquesta admiració primordial. Davant aquesta grandiosa naturalesa s’eleva i es manifesta l’ésser unit irrevocablement a l’inquietant no-res.

El monjo –és a dir, l’ésser humà- reafirma la seva contingència i petitesa però alhora manifesta la seva capacitat de transcendir l’ens. Només l’ésser humà capta la dicotomia metafísica entre l’ésser i el no-res, només l’ésser humà pot posar-se al lloc del monjo i, des de la serenitat infinita que també pot transmetre l’obra, enfrontar-se a allò que no és finit. Tal i com diria Heidegger, l’ésser humà és un Dasein, no tan sols és en el món com un ens qualsevol, sinó que hi és. El monjo se situa sol davant l’univers, davant el misteri de l’ésser. I suporta amb temprança aquest abisme paradoxal, el de la incapacitat d’imaginar el no-res i de comprendre la presència de l’ésser. I és que, com evitar que l’ànima no s’enterboleixi per la contingència davant l’ésser que es manifesta en aquesta naturalesa indiferent i indomable? El vertigen s’apodera de l’home en imaginar que el cel que s’expandeix infinit davant el monjo clama perquè hi ha ens i no el no-res?

Convencionalismes

2009-08-12T20:05:00.004+02:00

Fa uns dies que em pregunto pel tema de les convencions socials. No em refereixo a les lleis, que intenten, amb més o menys encert plasmar uns certs valors universals. Penso més aviat en les convencions del detall, de la vida quotidiana, del tracte i les relacions en societat. Algunes d'elles ens fan la vida més fàcil, ens permeten actuar amb rapidesa i efectivitat en moltes situacions. Però es clar, són només convencions, és a a dir, indicacions no necessàries (això és contingents) que són fruit d'un acord no escrit, producte normalment d'una justificada comoditat en algun moment de la història.

Veig el problema en que, sovint, aquest tipus d'indicacions pròpies d'unes circumstàncies concretes, s'immisceixen en la nostra vida com si res, sense adonar-nos-en, i amb pretensions pròpies de la més alta moral. M'ha semblat adequat anomenar aquesta situació "paradoxa de les convencions". I és que, sense convencions, la societat seria un caos, ho reconec, però amb elles, és molt difícil la transparència i l'autenticitat, qualitats que, en la meva opinió, dignifiquen i són pròpies de les persones. Ens trobem davant un ésser i una societat constradictoris en els seus termes? Una mena de diagnòstic freudià segons el qual l'ésser humà no té altra possibilitat per viure en pau que la de caure en un inevitable malestar cultural? La societat existeix només pagant el preu tan alt d'eliminar l'essència genuina de la persona? Aquí és on trobo la paradoxa (Ja avanço que no tinc pas solució, ni camins alternatius. Potser hauré d'acontentar-me amb la mediocre tasca de diagnosticar problemes socials, que tan de moda està ara entre els intel·lectuals...)

Sospito que les convencions ens allunyen de la veritat amb massa freqüència, i en els pitjors casos són gèrmen de l'etnocentrisme més quisquillós (alguna cosa com un classocentrisme o familiocentrisme) segons el qual només es poden fer les coses d'una única manera (manar, resar, ballar, parlar, i dinar i sopar també!). Quelcom tan innocent com unes convencions que fa massa temps que hi són perden el significat, construeixen un mur entre el jo i els altres, perquè cobreixen la interacció social d'un vel de fòrmules i associacions d'idees. I la interacció amb els que són diferents de nosaltres, de prejudicis. M'atreviria a dir que creen problemes on no n'hi havia, tot fent dels homes i les dones uns "éssers a l'expectativa". És a dir, que basen la satisfacció de les seves relacions i encontres socials en el seguiment que s'ha fet de les convencions. Persones que "esperen" sempre quelcom (absolutament previst i pre-jutjat) de l'altre. No m'estranya gaire, doncs, que alguns diguin que allò que defineix la nostra societat és la insatisfacció.

Admiració

2009-06-04T20:13:00.006+02:00

Molts han dit que la filosofia neix de l'admiració, de la capacitat de sorprendre's del món i la vida. L'admiració apareix sense planejar-ho, no és el resultat de buscar-la esforçadament. T'ataca de sobte, quan no t'ho esperes, i et fa veure les coses des d'una altra perspectiva, sempre oberta, omniabastant, estranya i alhora meravellosa. Crec que aquest punt de vista és el de l'ésser. I si, em disposo a fer metafísica. Ortega y Gasset deia que abans de adonar-nos de la presència de les coses hi convivim donant-les per descomptat. Simplement "comptem amb les coses". Abans de pensar el món que ens envolta actuem amb ell d'infinites maneres, però sense preguntar pel seu ésser. En aquest estadi no podem plantejar ni respondre la pregunta per l'ésser, doncs és l'àmbit del que Ortega anomena "circumstància". Però un dia, sense saber ben bé com ni perquè, te n'adones que les coses són, i de que podrien perfectament no ser. Aleshores perquè són? Aquest és el moment de l'admiració primordial. El filòsof és filòsof no perquè s'admiri d'allò que normalment és considerat gran o impactant, sinó perquè se sorprèn de les coses menys "sorprenents". Allò "donat per descomptat" és el que interpel·la al filòsof, és la realitat mateixa la que d'un dia per l'altre ens parla un altre idioma. Recordo els presocràtics, admirats per la naturalesa, interrogats radicalment per la presència de l'aigua, el foc, el moviment... i què són, com són, perquè són aquestes coses? El misteri de l'ésser atrapa i ja no et deixa anar. És l'inici de la metafísica. La paradoxa, la contradicció, la impossibilitat del pensar: perquè podent haver-hi res hi ha ser?

FIRE. Tarda de divendres

2009-04-15T16:54:00.004+02:00

La conclusió de moltes reflexions que vaig escoltar durant la Pàsqua va ser que l'amor és un valor que engloba tots els altres. Que els conté i alhora els expandeix. Em va agradar especialment poder conjugar aquest rostre d'amor absolut de Jesús amb el seu caràcter revolucionari social, que sempre tinc present. Sovint es diu que Jesús lluità contra la superstició que entelava els constructes religiosos del seu context, fent d'això un referent universal. D'aquí que el cristià de base busqui esforçadament l'autenticitat i l'essència última i despullada del missatge evagèlic. Crec que és precisament l'aparició de l'amor incondicional el que fa canviar el context de superstició. L'amor era el que mancava radicalment en aquella llei que havia oblidat perquè no s'havia de treballar dissabte. I és que sovint, el mal que fem als altres i a nosaltres mateixos, ve d'una comprensió cultural (i, per tant, també de la religió) que es queda en la superfície, que no va a fons. Em refereixo a la confusió entre els mitjans i els fins. La presència de la superstició, adoptant la forma que sigui, sol ser una absolutitzció del que és relatiu: una tranformació en fi d'allò que només era un mitjà per accedir-hi.

Crec que Jesús fa veure això: que aquella normativització excessiva de la vida era una mena de desviació del paper del símbol i el ritus, que havien esdevingut fins en sí mateixos. Oblidar que els mitjans són mitjans i que, per tant, són contingents (poden perfectament ser substituits per d'altres o eliminats perquè són fruit d'unes circumstàncies i unes preferències) implica en el pitjor dels casos l'oblit del fi mateix. Oblidar l'amor i el servei en termes absoluts en favor d'una dogmatització carent de finalitats. El dogma pel dogma és el contrari a la fe i el missatge que venen de Natzaret.

La cultura del títol

2009-03-24T13:24:00.003+01:00

Des de fa un temps dono voltes a això de Bolònia, de les reformes educatives... i hi trobo un punt que no m'agrada gens. No és que sigui nou, ja ve d'abans; però crec que el nou pla ho afavoreix molt: és la cultura del títol. És a dir, que per ser algú en la vida cal cobrir-se de muntanyes de títols que acreditin la teva excel·lència a tots els nivells. També l'econòmic. Vols un títol? paga'l. No només amb la teva brillantor intel·lectual. És que per tenir-lo has de desembutxacar de 200 euros en amunt. Fins quantitats astronòmiques.

Si no vaig errada, la història del pensament i la ciència es narra gràcies a individus genials, profunds, lúcids, treballadors, que en el seu moment van fer aportacions importants per la humanitat. La medicina, la física, la filosofia, la música, la pintura... han crescut i ens han ajudat a entendre el món gràcies als esforços constants d'homes i dones brillants. La majoria d'ells no han passat a la història per una acumulació de títols en un currículum impecable, sinó per la seva intuició i passió en la seva disciplina. Amb això no vull dir que es deixi d'estudiar, evidentment. L'estudi seriós és part ineludible de l'avenç de les disciplines, i és una actitud molt lligada a la honestedat intel·lectual. Per això vull distingir-lo del títol pel títol.

Molts savis van ser en el seu moment, doctors, professors d'universitats, llicenciats... però d'altres no haurien pogut donar ni una conferència si haguessin viscut en la nostra època. Quant talent perdut pel camí! Quantes ales tallades! Crec que aquesta cultura del títol el que fa és matar la saviesa, la intuició... en definitiva, l'autèntica excel·lència. No m'imagino a Sòcrates obligat a fer un Màster per poder comunicar la seva doctrina, ni a Descartes havent de fer un postgrau abans d'escriure el Discurs del Mètode, ni a Hegel havent de fer el CAP abans de poder donar classes! Ni tampoc a Newton obligat a fer un Erasmus per assegurar prestigi, ni a Unamuno treient-se el CAE per acreditar el seu coneixement d'anglès...

Quant de temps perdut!

Trencar una llança pel XXI

2009-02-14T00:35:00.006+01:00

Fa un temps vaig fer ja una entrada sobre la Postmodernitat, però es que dóna per tant... i de moment no he canviat d'opinió. I és que aquesta es l'època que tothom critica però que ningú canviaria per una altra. Curiosa paradoxa. Estic d'acord en afirmar que estem a una certa intempèrie, en el sentit de que els nostres anhels existencials no canvien però de sobte no tenim conceptes per manjera-los. Ens fa mal alguna cosa però no sabem ni què ni com curar-ho. El rebuig del dolor en la societat contemporània hi té molt a veure. Veig en això una reacció bastant lògica després d'altres èpoques de repressió de tot tipus de plaers, però crec que en aquesta resposta no s'ha sabut distingir entre una cultura d'exaltació del tràgic fins a l'absurd i el vertader dolor que, de tant en tant, s'introdueix en les nostres vides.

Tal vegada aquesta seria l'època idònia per detectar un veritable dolor (en una cultura en la que es vol anul·lar el plaer tampoc es pot ben bé discernir el dolor arbitrari del dolor vertaderament important), però crec que en determinats àmbits anem mal encaminats. Detectar, de sobte, que en la nostra vida s'està introduint quelcom tràgic que ens angoixa ens fa sentir culpables: "jo no sé viure la vida!", diu l'individu contemporani quan sent el dolor. Doncs el dolor és humà, i sentir-lo quan correspon ser sentit és signe d'aquesta humanitat. Crec que hem d'intentar plenar la nostra vida de tot allò que ens fa feliços, que ens produeix plaer, alegria... defugint les actituds (allò que podem controlar!) tristes, malhumorades, malenconioses... però això no vol dir defugir la magnitud dels fets desagradables que, sense el nostre consentiment, ens fereixen.

Aquesta és una de les crítiques que jo puc adreçar al que s'anomena postmodernitat, però tampoc en tinc una llarga llista. Sovint se li retreu a aquesta època la voluntat d'aniquilar tota tradició i religiositat. En primer lloc, com a dona, no m'importa gens abandonar un bon percentatge d'aquesta tradició que, en tants dels seus àmbits, està plagada de masclisme. La postmodernitat ve acompanyada per primer cop del reconeixement intel·lectual de la dona, tot i que continua perpetuant-se, malgrat tot, la seva cosificació (Un fet que no considero exclusivament postmodern, sinó present en tota la història i difós ara per mitjans de comunicació). Aquest és precisament un aspecte que reivindico: al segle XXI no hem inventat la sopa d'all. Simplement tenim formes més subtils de vegades i més despampanants d'altres (mass media) de mostrar la barreja de grandesa i misèria que som els humans des de sempre.

Com deia, la religiositat també sembla veure's afectada. És cert que hi ha una acceptació limitada del que representa ser, per exemple, cristià. Però en certa manera penso que ja va bé que la societat deixi clar qui mana, i que no volem més tutel·les morals que res tenen a veure amb un estil de vida (si està acompanyat de fe, molt millor!) que va néixer amb la figura de Jesús de Natzaret. I fins i tot penso que potser aquesta és també l'època en que la comunitat eclesial ha de trobar el seu lloc de nou a la catacomba, en la petita comunitat, a les antípodes del poder i a les antípodes d'una pretesa institució que conserva la moralitat.

Per mi, com per molts, la postmodernitat és allí on hem nascut, on hem crescut i on tenim totes les nostres esperances i somnis. Perquè no podem veure tot allò de sincer i brillant que té el que nosaltres sentim com el nostre moment en la història?

Això va per Tu

2008-12-26T11:17:00.003+01:00

Recordo unes paraules del pare Sunyol a la missa del Gall: "això va per Tu". Doncs sí, la missa del Gall, els sopars, els dinars, la sopa de galets, els torrons, el cava, els avets, els regals, les llums... també els petons i les abraçades... tot això va per Tu. Potser no és el que voldries, o el que hauries volgut, o directament no és el que vols de cap manera! O potser també t'has acostumat, com tots nosaltres, a veure'ns fent aquest tipus de coses per recordar-te. Potser, fins i tot has vist recordatoris molt pitjors en un dia qualsevol, i el Nadal et sembla més o menys bé. Així som nosaltres, capaços de bondat i de misèria. Ja ens coneixes. Això no vol dir que cadascú a la seva manera no intenti viure el Nadal amb sentit, o l'intenti viure cada any una mica millor, més a prop teu. Però jo crec una cosa, i és que els torrons, els regals i les llums no desapareixeran. Perquè és la nostra manera de fer-ho. I el sentit que jo li trobo a tot això és que va per Tu. Si, és clar que no tothom ho fa pensant en Tu. Però aquesta festa porta a moltes cases sentiments desconeguts durant la resta de l'any, encara que siguin acompanyats d'un cava caríssim. I crec que això també té a veure amb Tu. Disculpa per totes aquestes parafernàlies, que no tenen res a veure amb aquella establia que adorem, però sobretot, ajuda'ns a no oblidar mai el Nadal, perquè en ell, sigui com sigui, hi ets Tu.

En Tomàs i les vies

2008-12-05T12:52:00.014+01:00

Fa dos dilluns vaig trobar, aixi miraculosament, la utilitat de les 5 vies tomistes. La veritat és que la filosofia (teosofia...) de Sant Tomàs a mi no em convenç, tot i que tampoc puc dir que en sóc una experta. Em dóna la impressió de que el tomisme, això mateix, més aviat la filosofia derivada escolarment dels textos de Sant Tomàs, no constribueix a la coneixença de la realitat, sinó que es mou en un univers purament lògic en el que tot encaixa, però no en un univers real. Sí, sóc conscient de que Sant Tomàs introdueix la distinció esse-essentia i això demostra la seva consideració pels singulars, i no només els universals, però amb tot, li continuo veient la mancança. I en això reconec seguir el que és una moda entre la filosofia "progre", i és que no paeixo el tomisme :)

Dins el context medieval, Sant Tomàs proposa 5 vies per la demostració de l'existència de Déu que es configuren a partir dels clàssics conceptes i lògica escolàstica. Bàsicament, totes 5 tenen un punt de partida (un fet incontestable de la realitat), la inferència de la necessitat d'una causa d'aquest fet (res en la realitat és causa de sí mateix), en tercer lloc, la impossibilitat d'una regressió infinita de les causes, i per últim, una parada de la regressió en una causa primera incausada (Déu). Per exemple, la tercera via ens parla de la contingència dels éssers (poden perfectament no ser). El 1r pas és afirmar un fet de la realitat: les coses poden existir o no existir (són contingents). 2n pas: els éssers contingents no tenen el principi d'existència en sí mateixos, sempre existeixen en virtut d'una causa aliena (un altre ésser). 3r pas: no és possible retrocedir infinitament en la cadena d'éssers no necessaris. 4t: cal una causa primera l'existència de la qual sigui absolutament necessària: Déu.

Aquest procediment pertany, com he dit, a un context determinat. Per molt lògicament aplastant que sembli, està clar que "no convenç del tot", o tots els habitants del món creurien en Déu. Fa uns dies, però, a la sessió de catequesi, els nens van començar a formular la pregunta apocalíptica: i a Déu qui el va crear? passats un segons, no sé com encara, se'm va acudir començar a explicar que era impossible la regressió infinita. Per ells va ser una cosa com: imagina't que a Déu l'hagués creat un altre Déu, i a aquest un altre, i un altre i un altre i un altre i un altre... quin embolic oi? Déu és tan gran i bo que no necessita que un altre el creï! Total, que amb allò de l'embolic infinit van quedar bastant satisfets, per sorpresa meva, i fins i tot van riure, com si haguesssin formulat una pregunta tonta que ara veien clarament. No sé quan durarà aquest petit anestèsic, però m'acontento si fins final de curs no he d'enfrontar-me a preguntes d'aquesta magnitud... una pregunta tonta pensaven... si hi ha dies que em treu la son!

ROCA

2008-11-11T17:31:00.007+01:00

Hi ha dies que no tinc ganes de filosofar ni de dubtar de tot ni de replantejarme qüestions. Hi ha dies que només vull trobar el Sentit, la resposta, l'esperança. Només vull que Déu existeixi. Fa dos dies va morir, com molts sabeu, l'estimat "Roca", el pare Rocafiguera. Tot i que des que vaig acabar batxillerat ens hem vist només de tant en tant, no puc creure encara que no tornaré a parlar amb ell. De tot, de Déu, de filo, de la familia, de qualsevol cosa.

Ell va ser el que primer em va parlar de Kant, de Descartes, d'Aristòtil... i ho va fer de tal manera que mai més vaig poder deixar-los de banda. També ell va carregar amb el meu treball de recerca, que cap més professor veia molt clar. Per poder entendre què volia dir jo amb allò de la "mitologia cristiana dins l'obra de Tolkien" en Roca va llegir-se el Senyor dels Anells, tot confessant-me alhora que no li estava agradant i que preferia les pel·lícules...

I em fa por que arribi el dia de Pasqua, dia en que sempre ens trobàvem a l'altell de la parròquia per menjar un tros de mona. Des que el vaig conèixer que he sentit aquest efecte que tots coneixem, "l'efecte Roca", que feia que el busqués entre la multitud de gent aplegada a Sant Ignasi per saludar-lo, riure amb ell i parlar de les últimes coses que havia donat a la facultat. Em fa por el fet que aquest any ja no el trobaré.

Tot i que sé del cert que ell ho entenia tot, hauria volgut agrair-li tot el que m'ha donat. Gràcies gràcies gràcies gràcies Roca! En dies com aquests desitjo enfortir-me en la fe, vull creure que Déu existeix i que sigui com sigui, tots aquells que ja t'enyorem et retrobarem de nou.

Afany de novetats

2008-10-21T15:14:00.010+02:00

Deia Heidegger que alguns dels signes de la vida poc autèntica són la xerrameca (el parlar per parlar, per plenar els silencis), l'ambigüitat i l'afany de novetats. Em vull fixar en aquest últim, en l'obsessió per donar o trobar a cada moment una cosa nova que superi o rebati l'anterior. Això donaria per una reflexió entorn del fenomen de la immediatesa contemporànea i la formació d'una mentalitat que vol les coses (de tot tipus: menjar, amor, oci...) immediatament, eficaçment i innovadorament. Però no vull anar per aquí.

Tot estudiant de "lletres" sap que té davant seu un oceà que és inabastable completament: la totalitat del pensament, la història i la cultura. Jo puc parlar des del camp de la filosofia. Pot arribar a ser angoixant pensar que una ha de conèixer tot aquest oceà d'idees i esdeveniments "inaïllables" per tal de ser un bon professional de la matèria. Aristòtil no s'entén sense Plató, Sant Tomàs no s'entén sense Aristòtil, Descartes no s'entén sense Sant Tomàs, ni Kant sense Hume, ni Stein sense Heidegger... Però el pitjor de tot és que per ser "algú" no tan sols has de saber-ho tot, sinó que després has de dir alguna cosa nova sobre el que sigui.

Recordo que un professor va dir rotundament en una classe que haviem de llegir i aprendre bé tot abans de dir alguna cosa nostra, no fos cas que estiguessim repetint en paraules pròpies una cèlebre o no tan cèlebre idea d'un filòsof anterior. Doncs no hi estic d'acord. La filosofia no avança en línea recta sense retorn, sinó més aviat d'una manera circular (en el sentit d'envoltar les qüestions per adreçar-se a elles poc a poc i des de moltes perspectives) o de manera helicoïdal, és a dir, en un progrés que al mateix temps inclou una certa repetició o reformulació de les qüestions. Crec que aquest afany de novetats estrictes mata l'esperit filosòfic. No em refereixo només a les classes o els llibres, o la carrera en sí, sinó a la inquietud filosòfica que cadascú viu.

L'amor a la saviesa -la filosofia- cau en una contradicció en els termes si fa callar les inquietuds humanes (i en tant que humanes, repetitives al llarg de la història!) en favor d'una selecció de novetats que té ressons de rancis arguments d'autoritat. Evidentment, no és moment d'escriure un Discurs del Mètode o una Crítica de la Raó Pura, però sí de formular a la nostra manera els problemes filosòfics que ens afecten. Crec que el que ha estat dit no té menys valor que el que encara hem de dir per un mer factor cronòlogic, segons el qual el que primer ho diu té la patent. La filosofia no és una cursa, sinó l'eina de reflexió d'allò que més ens inquieta, i aquesta vivència, juntament amb una reflexió honesta, són raons suficients per expressar de nou, i d'una manera ansolutament personal, el que fou dit en el passat.

Nou curs al Casal

2008-10-10T10:58:00.003+02:00

Dimecres passat, inauguració de curs al Casal Loiola! per fi ha arribat el dia! Gràcies pels vostres somriures, per la vostra alegria constant, per la vostra entrega, i la vostra humilitat, i per totes les coses que he après de vosaltres. Entrar al casal i sentir que sóc peça que encaixa... aquest serà un altre gran any al costat dels ulians. Endavant!

La tortuga

2008-09-25T20:11:00.009+02:00

Ahir a la tarda -aprofitant dia de festa a la facultat per la festa de la Mercè a Barcelona- vaig anar amb la meva germana al teatre. Vam veure La Tortuga de Darwin, i ens va encantar. En la meva opinió és una gran obra, amb una gran actriu com a protagonista (crec que després d'això Carmen Machi s'ha redimit eternament de l'apocalíptica, absurda, generadora-de-vergonya-aliena Aída). A part d'això, l'obra tracta d'una tortuga que fa 200 anys Darwin va trobar a les Galàpagos, i que ha viscut els dos últims segles i s'ha cansat bastant de l'estupidesa humana. El curiós és que la seva evolució ha estat extraodinària, ha adquirit la posició erèctil, la parla i el pensament. L'obra -que té un humor molt afinat, crec jo- és un repàs històric del que- en teoria- és l'ésser més evolucionat del món: l'home. La pobra tortuga manté encara la innocènica per narrar un món desfet després de dues guerres mundials i altres catàstrofes humanes.

El fet és que l'obra et fa sortir del teatre amb el cap bullint de preguntes existencials. No em vull allargar massa, però el primer que vaig pensar va ser en la polèmica típica i tòpica entre creacionisme i evolucionisme. En algun moment de l'obra em va semblar que aquestes dues opcions es presentaven com absolutament contràries: una nega l'existència de l'altra. Sens dubte, la tradicional tesi creacionista no s'aguanta per enlloc, allò de que Déu va crear les espècies tal i com són ara és un atreviment de la ignorància humana que s'ha de contextualitzar, evidentment. A nivell superficial (jo no sóc científica) es pot dir que "L'origen de les espècies" de Darwin i els posteriors descobriments a que va obrir la porta aquesta obra són una contribució empírica importantíssima, però no ens trobem en cap cas davant una dicotomia evolucionisme=ateisme/ creacionisme=obligatori pel creient. La fe té altres veritables hàndicaps, com per exemple el sofriment dels innocents (el problema del mal), com per entrebancar-se ara en afirmar que venim d'altres formes de vida que han evolucionat. No crec que això generi contradiccions insalvables pel creient (si deixem ortodòxia a part, és clar).

Definitivament, les tortugues semblen ser l'origen de reflexions filosòfiques molt fecundes (recordo la tortuga i Aquil·les, segons Zenó), i vaig sortir del teatre amb aquell vèrtig existencial que et fa veure la realitat una mica borrosa. El que jo em plantejo, el que no em resol l'evolucionisme, és una qüestió fonamental que va més enllà d'afirmar -com fa aquest- que tot és atzar, supervivència o selecció natural. Tot pot ser atzar, pot no haver-hi Déu, però perquè hi ha ésser i no el no-res? La gran pregunta filosòfica. Jo m'apunto a la inquietud dels grecs, al turment de Heidegger: perquè podent haver-hi res, hi ha alguna cosa?

Camus, absurd i suïcidi

2008-09-14T15:29:00.008+02:00

El curs passat, en una assignatura de comentari de text de filòsofs contemporanis, el professor ens va reptar a donar una classe. Cadascú havia d'escollir un autor d'entre els segles XIX i XX i exposar la seva visió o bé sobre l'amor o bé sobre la mort, al mateix temps que ens enfrontàvem a la nostra primera classe magistral. L'experiència va ser genial i em va servir per descobir més a fons un filòsof que ja em venia agradant des de feina temps: Albert Camus. Vaig centrar la meva exposició en les seves reflexions sobre el suicidi i el seu cèlebre "absurd". Per fer-ho, cap llibre millor que El mite de Sísif.

És agradable trobar un filòsof de la talla de Camus que, a l'hora d'enfrontar-se al tema del suicidi (qüestió bastant espinosa i no exempta de censura i condemnes al llarg de la història del pensament), deixa de banda consideracions morals per decidir, simplement, si aquest és una conseqüència lògica del nostre tipus d'existència. M'explico. Camus creu que l'únic problema filosòficament seriós és el suicici, doncs exigeix respondre a la qüestió més fonamental: quin valor té la vida? Morir voluntàriament implica reconèixer que la vida ens supera, és portar a un extrem la sensació primordial de l'home en el món: l'absurd.

Crec que és increiblement lúcid expressar-i així ho fa Camus- que el malestar essencial de l'home prové de sentir-se un estranger en el seu món. L'home necessita un món familiar, vol entendre el món, i el redueix, en realitat, a categories de comprensió humanes. Però és l'home el qui va posant motlles i no el món el que presenta una forma clara i lògica. La resposta del món al desig de claredat de l'home és un silenci irracional. El resultat d'aquesta suma és la sensació d'absurd.

Camus vol dilucidar si la vivència de l'absurditat condueix necessàriament al suicidi. El que està clar és que, sigui el món un absurd o no ho sigui, cal actuar amb coherència. És el suicidi el desenllaç lògic de la vida humana, angoixada en la irracionalitat i la injustícia d'un univers que sembla ingorar-la? Per Camus no ho és. El més interessant és que el filòsof no només tracta el suicidi físic, sinó també el suicidi filosòfic i el suicidi existencial. No és difícil d'intuir que en el seu pensament la coherència vital té un paper importantíssim. I aquestes distincions entre suicidis van per aquí.

Davant la nostàlgia d'un ordre còsmic inexistent, l'home s'afilia a una mena de consentiment pràctic, a uns convencionalismes que s'inscriuen sota uns principis. Viure en aquesta farsa (per Camus) és el suicidi filosòfic. Un pas més, s'intueix quin és oi? Hi ha homes que fan un salt vertiginós i dipositen la seva confiança, el seu anhel d'ordre, bondat i justícia en Déu. És el que Camus anomena el suicidi existencial: la pitjor trampa per la vida humana, una vida viscuda segons una idea que la sublima i no en sí mateixa.

Camus advoca per viure sense aquestes "farses" intel·lectuals o existencials, sense construir consols. L'actitud que li escau a l'home sol en l'univers no és la mort voluntària davant l'agoixa de la veritat, davant el vertigen de saber-se finit, sinó la revolta, la flama vital fruit de ser conscient de la pròpia contingència. Sense trampa. Per això Sísif és l'heroi absurd arquetípic. Castigat pels déus a carregar una roca amunt i avall d'una muntanya per tota l'eternitat, Sísif es troba en una situació màximament absurda, però n'és conscient i no li vol donar sentit amb fantasies.

Les reflexions de Camus, en la meva opninió, són extraordinàries. Tot i que jo pendulo entre el suicidi filòsofic i l'existencial, crec que el seu ateisme és d'una humanitat extrema. Ens desesperem en veuren's franquejats per dos fronteres que no hem decidit marcar: naixement i mort. Sens dubte, l'absurd és una vivència que les persones experimentem i que ens fa plantejar-nos l'existència d'aquestes farses i consols prefabricats. Jo crec, però, que no és tan facil com ell diu instal·larse en l'absurd i la revolta. Opino més aviat que la vida humana té sovint un vaivé (més suau o més enèrgic i angoixat de vegades) entre els dos pols i poques vegades se situa amb contundència en el sentit o l'absència de sentit. La contundència és el contrari de la filosofia, del pensament, de la reflexió lliure.

Segona Imatge: Monjo vora el mar, Friedrich

Positivisme

2008-09-04T15:16:00.007+02:00

El Positivisme és una corrent de pensament que apareix al segle XIX de la mà d'Auguste Compte. La seva tesi és que la Humanitat ha viscut tres etapes: la infància, la joventut i la maduresa, i que la religió, la filosofia i la ciència corresponen respectivament a cadascun dels estadis. Aquest esquema implica que cada estadi anul·la completament l'anterior en qüestió de coneixement. El que Compte vol dir és que en els inicis de la humanitat, la disciplina "rudimentària" que responia les preguntes sobre el món era la religió, que aquesta va quedar rellegada amb l'aparició de la filosofia, i que per últim, la ciència va desintegrar les dues anteriors com a resposta definitiva a tot. Segurament això no sona gaire estrany. Tot i que no l'anomenem pel seu nom històric, el positivisme està bastant estés. No vull fer una apologia barata de la filosofia, sinó un petit anàlisi dels que crec que són els dèficits d'aquesta idea.

Crec que (paradoxalment) el positivisme, en el seu intent de proclamar la ciència com a única eina per l'home, cau en un error del que sovint són acusades les humanitats: partir de presupòssits. No és acceptable per cap tipus de disciplina construir arguments pressuposant coneixements. Un dels presupòsits del positivisme és l'absolutització del mètode empíric per decidir què és ciència i què no ho és. La ciència ha d'aportar coneixements útils per l'individu, no tan sols coneixements empírics. No és lícit menysprear, per exemple, l'antropologia o l'etnografia pel fet de que no analitzen els seus coneixements creant situacions artificials en un laboratori o no expressen el que descobreixen mitjançant llenguatge matemàtic. En resum, el criteri de verificació no pot ser el mètode, sinó la utilitat i el resultat d'una ciència.

El dèficit més important que veig en el positivisme, però, és que parteix de la idea que la religió, la filosofia i la ciència tenen el mateix objecte. Això si que és un prejudici en majúscules. Les necessitats que cobreix la religió no són les mateixes que es demanen a la filosofia, ni són el tipus de preguntes que formulem a la ciència. No demano que la filosofia em digui com baixar la febre, o que esbrini si l'acceleració és de 9'8. La ciència és més que cabdal en la nstra vida, què fariem sense ella? Però no en podem esperar resposta a les preguntes existencials. Ètica? dignitat? ésser? Tampoc la religió té les mateixes pretensions. La fe no vol substituir una resposta científica (quina absurditat), sinó que simplement està en un altre camp de preguntes, les del sentit.

Potser sóc, jo, que sóc de lletres, tonteta... estudiant d'una carrera moribunda, pero... com pot ser aleshores que el positivisme asseguri que la ciència soluciona tot el que les persones desitgem? :-)

Filosofia

2008-07-26T10:51:00.011+02:00

Ahir em vaig portar malament amb el cosmos.
Vaig viure tot el dia sense preguntar-me per res,
sense sorprener-me de res.
Vaig realitzar accions quotidianes
com si fos l'únic que havia de fer.

Wislawa Szymborska
Premi Nobel de literatura 1996

Postmodernitat?

2008-07-09T19:50:00.005+02:00

Està de moda parlar de la "postmodernitat", almenys en el camp de les humanitats i les ciències socials. És una paraula que està en boca de tot filòsof, antropòleg... que vulgui fer-se sentir. Sovint, a les classes de filo, es parla d'aquest "fenòmen" que marca la nostra època per totes bandes. El pensament, la ciència, la tecnologia, els comportaments socials, la moral, la religió... tot es defineix sota els signes de la "postmodernitat". Certament, hi ha uns trets que defineixen el temps que vivim, i que englobem sota aquest terme: velocitat, consum, desarrelament, "melting pot" espiritual, moral i vincles líquids, etc. Però hi ha actituds inserides dins aquesta "postmodernitat" que m'espanten. Les d'aquells que, per sistema, la critiquen i se situen fora d'ella.

Algunes classes a la facultat m'han fet pensar que hi ha filòsofs que realment creuen estar fora de la nostra època, situats com en una mena de mirador des d'on ho jutgen tot, sentint-se posseidors d'unes virtuts pròpies d'un temps anterior. Dubto molt que tota la història de la Humanitat hagi estat (ben) marcada per unes virtuts que ara de sobte desapareixen. Potser fa segles no en sabien res de l'amor líquid o de les obsessions de la societat actual, però tenien les seves pròpies barbàries morals, religioses o socials. L'home ha estat més o menys sempre la mateixa mescla de bondat i maldat, i ambdues les ha expressat a la manera de cada època.

Crec que la postmodernitat (o com la volguem anomenar, hi ha varies alternatives) té unes greus dèficits, però també té grans virtuts. He nascut i crescut en ella i no em sento víctima de la velocitat ni del desarrelament, ni em sento interiorment nihilista. Només demano que quan se'ns expliqui la nostra època es faci honestament, sense aquest derrotisme en el fons intel·lecualment elitista. Tots i totes formem part del segle XXI.

Radices amaras, fructus dulces

2008-06-29T10:33:00.012+02:00

L'estudi té les arrels amaragues, però els fruits dolços, deia Ciceró. Aquest curs han estat molt molt amargues! Però fa dos dies vaig saber les notes i ha valgut la pena, he aconseguit quatre (dolcíssimes) matrícules d'honor. La foto és un record del dia que vam acabar exàmens, tot i haver estat una nit sense dormir estudiant filosofia política (què és la tradició Hohenstauffen? Déu ha mort?) les nostres cares eren més de felicitat que de son! Avui us dedico l'entrada al blog, substitueixo la parrafada filosòfica per una foto de quatre belles filòsofes. Bon estiu a totes!

Art

2008-06-23T06:43:00.003+02:00

Per fi s'han acabat els examens. Després de tants dies d'exili davant un escriptori me n'he adonat que necessitava fer art. En primer lloc, deixar de fer una cosa (estudiar) que no demana cap creativitat per part meva, únicament esforç. Fa un temps que penso sobre això i cada cop estic més convençuda que la creació és una necessitat humana. He estat dibuixant, pintant, i ballant, i ara escrivint. Crec que l'art és natural a la persona, que no és cosa d'uns quants genis, sinó que, de diferents maneres, de tot ésser humà com a tal. Crec que el que només es dedica a explotar el seu intel·lecte està malbaratant la meitat del que el fa persona, una part vinculada amb els sentiments i els talents per expressar-los. I no només això, sinó l'art com a necessitat d'usar el cos, no només la ment, per mostrar el que som. Per això després de molts dies de sentir-se com una "cosa pensant" que dirien els filòsofs, apareix la necessitat d'utilitzar el cos sencer, les mans, per crear alguna cosa. Crec que la realització de la persona necessita l'art.

Harmotton

2008-06-14T23:39:00.001+02:00

Avui començo el blog! i el millor de tot és que encara estic en examens.. . i aquí estic escollint colors, i formes i títols... sempre passa el mateix. Començar examens és la senyal perquè un allau de coses divertidíssimes per fer em vinguin al cap, coses que mai se m'haurien acudit en un estat mental estandard... Però aquest cop no ha estat potser tan exagerat. Només he fet un blog... I l'he titulat harmotton, que és una paraula grega que vol dir harmonia, bellesa, proporció i escaiença. Avui l'he estat estudiant, i m'ha semblat bonica. Una paraula bonica que s'utilitzava per designar coses boniques.